Palestina estimada (29 de novembre de 1947)


 El malmès poble palestí, seixanta-set anys després, viu al rancúnia de la justa ira, a la frustració més amarga i en la desesperança més recalcitrant.

 La ràdio treu fum. La seva fusta noble estava perforada per una xarxa metàl·lica de la qual es desprenien veus en àrab narrant l”esdeveniment que canviaria penosa i injustament l”esdevenir dels temps a Palestina.

 Un rictus de profunda serietat, frunzit les celles, unes llàgrimes que queien refrescant la seva cara, i el joc neguitós de les seves mans intuïen que es clavava un punyal al cor de l”Orient Mitjà. La sang que brollava era només l”anunci del vessament que rega cada dia la Terra Santa. En la seva fresca memòria havia la tirada al seu poble, a les seves arrels, la seva família.

 De l”estupor davant la creixent onada d”immigrants jueus arribats d”Europa amb el coneixement i consentiment de la potència mandatària, la Gran Bretanya, a l”estat de confusional, només van intervenir uns pocs anys. Es presagiava el xoc frontal no només contra els administradors de Palestina en l”afany d”aconseguir la independència promesa sinó contra una multitudinària onada de gent vinguda de fora l”empara d”una ideologia creada per Theodor Herzl, el Sionisme.

 La nit del 29 de novembre de 1947 va ser el començament de la seva amargor, la vigília de l”imminent despulla dels seus drets inalienables. S”aprovava la partició de la Palestina històrica en dues sengles meitats asimètriques. La nova població jueva es veia dotada amb terres en què podrien establir un estat per i per als jueus.

 Els palestins, els drets quedar malmesos i greument ferits, havien de conformar amb menys de la meitat de les seves terres per establir un Estat Àrab. Ni les Nacions Unides i menys encara la potència mandatària consultar ni tenir en compte l”existència d”un poble mil·lenari que habitava aquelles terres. La despulla dels seus drets, l”incompliment de tantes promeses i la inadmissió de semblant partició feien presagiar els sagnants anys que van seguir a aquella nefasta nit. Els interessos econòmics i el poder dels diners van apallissar als palestins que havien perllongar una situació bèl·lica contra la Gran Bretanya i contra les bandes terroristes jueves de Stern i Irgum, com més significatives, que ja comencés a la dècada dels anys vint.

 El malmès poble palestí, seixanta-set anys després, viu al rancúnia de la justa ira, a la frustració més amarga i en la desesperança més recalcitrant.

 Molts dels seus amics van prendre les armes, altres van deixar les seves vides i els més van patir el terrorisme del sionisme liderat per Isaac Rabin, Ariel Sharon, Menahem Beguin, buscats per la Gran Bretanya mitjançant cartells que deixaven a les clares el qualificatiu de Terroristes.

 L”amarga queixa de saber-se víctima d”una situació ni instada ni creada pels palestins contra els jueus pel nazisme més abjecte repreguntaba una i altra vegada pels culpables de l”Holocaust. Evidentment, cap palestí gasar a jueu algun en l”Europa de la Segona Guerra Mundial.

 Gran Bretanya va veure amb bons ulls la creació d”una Llar Nacional Jueva a Palestina (Balfour, 1917) i va haver de patir en carn pròpia la violència terrorista sionista fins que farta de tanta sang va decidir posar en mans de la incipient Societat de les Nacions (ONU ) l”assumpte i rentar alliberant-se de les seves responsabilitats internacionals. Que negra gratitud dels jueus a Gran Bretanya i que patètica sortida a un sagnant nbso online casino reviews conflicte.

 Una primera votació de l”Assemblea General va donar un resultat negatiu però els poders econòmics i les amenaces van canviar els vots dels països que s”havien abstingut en sengles vots a favor de la partició. El dany estava fet i roman encara en aquests dies.

 ¿Qui podria acceptar que la seva pàtria es dividís en dos sense base jurídica ni el més mínim respecte als habitants d”aquella terra?

 A Europa hi havia molta pressa per rentar-se les culpes de l”Holocaust i ¿que millor que endossar el problema jueu als palestins? Sustentat en innegables LLAÇOS HISTÒRICS l”avanç del poder dels diners va convertir aquells llaços a DRETS sobre Palestina.

 No va tornar a veure la seva Palestina lliure. La terra canària va bressolar el seu cos cinc anys després. Les seves paraules, el seu patriotisme i la seva indestructible fe romanen en els seus descendència.

 Posem que parlo del meu pare.

 L”esdevenir del temps m”ha portat a reviure en la meva ànima el dolor del meu pare i projecte sobre els meus fills i els meus sis néts l”amor a Palestina i la seva gent, els meus altres germans.

 Ens van esborrar del mapa de la Humanitat en aquella sentència emanada de la boca de Golda Meir, “Palestins, que són palestins?” I asseguraven amb aquella altra que “la segona generació s”oblidarà de Palestina”.

 Coneixem àmpliament l”ideari sionista i que jeu al l”ambició d”establir l”estat d”Israel sobre tota la Palestina històrica. Els fets ho demostren. I que Jordània és l”estat natural dels palestins és l”altra intenció nauseabunda.

 Per a això, mitjançant terrorisme, culpabilitzant la víctima, concertant expedients d”expulsió, tancant les portes al retorn de tots els refugiats, negant-nos l”aigua, el pa i la sal, violant sistemàticament qualsevol dret humà, aplicant lleis colonials, càstigs col·lectius, robatori de terres, sense pietat llocs de control policial, murs de la més alta vergonya, i creant la més mínima excusa per bombardejar sense pietat en un exercici només comparable al nazisme més assassí, menyspreant qualsevol resolució de la mateixa ONU que els va ser tan generosa el 29 de novembre de 1947, encara més i tot i així tenen la gosadia de voler grapejar el reconeixement de l”estat palestí per Europa i mostrar-se com a element necessari per a una pau sionista-dependent.

 Són més d”un centenar els estats que reconeixen Palestina com a tal; la trista i emetitzant Europa va solemnitzar l”aposta pel reconeixement de Palestina com a estat en la declaració de Berlín el 1999. Suècia va donar el primer pas que es propagarà per tots els estats europeus. I encara hi ha qui només insten però no tenen el coratge polític de reparar la gravíssima injustícia històrica comesa el 29 novembre 1947 reconeixent a Palestina com a Estat.

 Sobre bantustans, amb una discontinuïtat geopolítica manifesta, ha de néixer i créixer l”Estat de Palestina, sobre el vint per cent de la Palestina històrica. He alegrar per això?

 Unadikum, us dic, us convoco a romandre ferms sobre dels seus pits d”acer, que les nostres arrels s”enfonsen en l”origen dels temps, que Palestina era, és i seguirà sent.

 Palestina no és una herència, és un préstec dels nostres fills.

 No hi haurà Pau sense justícia. Queda doncs la Justícia com la nostra única esperança.

 Seixanta-set anys després em alegria en la memòria del que em va engendrar

 Font: Carlos Juma, Eldiario.es 

Desde palestinalibre.org