Ja molts ho han dit moltes vegades: les paraules també són una arma. En les setmanes passades els palestins no només s’enfrontaven la poderosa màquina militar israeliana, sinó també la màquina mediàtica global que feia tot per deshumanitzar i invisibilizarlos. Sobre els seus caps queien no només les bombes, sinó també les paraules i de vegades una mica més letal: el silenci. Igual va ser durant les altres massacres a Gaza.
I mentre Israel des de fa anys segueix amb la seva política de neteja ètnica (per cert, una de les paraules vedades als mitjans), repetint les mateixes mentides, nosaltres els seus crítics seguim condemnats a anar-desglossant una i altra vegada.
Mentre segueix gaudint dels seus privilegis derivats del patiment del poble jueu, podent fer i dir tot -Norman Finkelstein va demostrar com l’Holocaust es va tornar l’arma ideològica d’Israel per pintar de víctima i evitar tota crítica (The Holocaust industry, 2000) -, nosaltres de vegades ens sentim limitats pel manual de bona conducta.
Aquest dicta, per exemple, que hi ha paraules impossibles d’usar -vinculades majoritàriament amb les atrocitats nazis-, privatitzades per Israel i prohibides.
Prohibides no perquè la seva pronunciació fora a portar el Armagedón, sinó perquè el seu ús en el cas dels palestins dels humanizaría, els dotaria de drets i els guanyaria més simpatia.
Però què fer si són les paraules més adequades per parlar de la vida i la mort en els territoris ocupats? Rescatar-les. Usar-les.
Aquí hi ha algunes:
• Camp de concentració. El filòsof italià Giorgio Agamben, per a qui el camp de concentració és el paradigma de la modernitat, citant un poema de Celan que evocava l’extermini de jueus escrivia que la mort ja no és el mestre a Alemanya-com apuntava el poeta, sinó en Israel, que va fer de Palestina el gran camp de concentració (Il Manifesto, 3/6/10).
• Gueto. No és el mateix que el camp de concentració, però a Gaza els dos conceptes es fonen creant un de nou, el gueto-camp, un producte original de l’enginyeria repressiva-militar israeliana.
• Pogrom. Massacre de gent indefensa, terme encunyat a Rússia per denominar els violents atacs antisemites, serveix bé per descriure el de Gaza i l’atmosfera anti-àrab / racista a tot Israel.
• Genocidi. L’acte de barbàrie contra els civils de Gaza atacats per pertànyer a determinat grup ètnic cau a la canònica definició de genocidi del polonès-jueu Rafal Lemkin (1933). No obstant això, l’objectiu d’Israel no és l’extermini dels palestins: és tenir-los colpejats, reduïts a homo sacers, despolititzats i dependents de l’ajuda humanitària / oenegera. Dividits entre diversos guetos-camps (Gaza / Cisjordània) i mantinguts com una controlable amenaça i combustible per a la política interna i el complex militar-industrial israelià.
• Feixisme. Michel Warschawski, el veterà activista antisionista, per anys es va abstenir de cridar a Israel un Estat feixista: però si alguna cosa sembla ànec i camina com ànec, llavors és un ànec (AIC, 29/5/12).
• Nazisme. Igual i no (recordem la vella fórmula: tot nazi és un feixista, però no tot feixista és un nazi). L’adjectiu nazi és millor reservar-lo per el nacionalsocialisme i els seus crims, evitant la seva relativització.
El lloc des d’on parlo és particular. D’una banda els polonesos tenim els nostres propis pecats antisemites. De l’altra, juntament amb altres polonesos-jueus patim els horrors de l’ocupació alemanya. És part de la nostra identitat. El meu avi va ser presoner del camp de concentració a Dachau, per ser membre de la resistència. Vaig créixer en els terrenys on una vegada va estar el gran gueto de Lodz / Litzmannstadt.
Tot això no atorga cap dret especial per parlar d’aquesta història, però potser fa una mica més de sensibilitat al significat i al sofriment darrere de les paraules en qüestió. En això es basa la gens fàcil decisió de tornar a usar-les (o deixar algunes fora).
Una cosa així, en molt major grau, fa interessant la posició de Finkelstein, fill de supervivents d’Auschwitz, qui també fa aquesta observació: en la societat israeliana tots comparen a tots amb Hitler o es titllen de nazis.
Fins i tot els més prominents sionistes: “A Rabin li deien ‘nazi’, Ben Gurion va ‘nazi’ a Jabotinsky, Jabotinsky va ‘nazi’ a Ben Gurion, Begin va ‘nazi’ a Ben Gurion …” (Defamation, 2010).
A Israel, encara que va haver plans de criminalitzar la paraula nazi, ningú s’escandalitza tant per això (el mateix Finkelstein va créixer amb aquest llenguatge a casa als Estats Units).
Però quan algú de fora s’atreveix a parlar d’un camp de concentració o gueto a Gaza, condemnar el genocidi palestí o trucar a l’Estat d’Israel feixista o nazi per les massacres dels palestins per exemple, Gianni Vattimo, filòsof catòlic i homosexual declarat , que potser per la seva pròpia condició acabaria a Auschwitz o Dachau, com gitanos, comunistes i tants altres, no només jueus, els israelians i el món liberal políticament correcte queden indignats. El denuncien com a discurs d’odi. I -clar- com antisemitisme.
O serà la paraula correcta per parlar de l’hostilitat antijueva causada pel de Gaza? Steven Beller, autor d’Antisemitism: a very short introduction (Oxford, 2007), argumenta que no: una altra vegada és només l’afany israelià de neutralitzar les crítiques (Louis Project bloc, 8/8/14).
L’escriptor Etgar Keret és la veu liberal al seu país. Als crítics d’Israel com Naomi Klein els anomena (només) feixistes d’esquerra (Gazeta Wyborcza, 23/11/09).
Escrivint del seu pare, supervivent de l’Holocaust, que una vegada els va cridar nazis a uns skinheads noruecs que agredien a uns xinesos, concloïa: A vegades és la paraula correcta (The New York Times, 17/1/14).
¿I què serien les paraules correctes per parlar del que van fer uns extremistes jueus que el mes passat van segrestar a Jerusalem un jove palestí, li van tirar gasolina a la gola i li van calar foc?
I de la massacre a Gaza, en què van morir més de mil 900 persones, la gran majoria civils, inclosos 450 nens?
Només les més fortes: pogrom, genocidi, feixisme.
L’adjectiu nazi ja deixem de costat.
* Periodista polonès
Twitter:periodistapl
Font: Maciek Wisniewski *, La Jornada – Mèxic
