Escrit per Nil Jaile, brigadista català a Palestina | Agost de 2022
A vegades sembla que el conflicte palestino-israelià es basi només en una presentació d’arguments (que podeu trobar millor explicats en d’altres escrits) i que cal posicionar-se amb els que ens semblin més convincents o els que reforcin millor els nostres propis posicionaments. Malgrat tot, no podem deixar de dir i de recordar que ambdues posicions no constitueixen dos grups homogenis ni, sobretot, equivalents. La relació de poder o força entre una i altra part és abismal. Mentre el poble palestí s’ha d’acontentar amb l’ajuda humanitària i paraules de bona voluntat, l’Estat israelià compta amb suports diplomàtics, militars, tecnològics, científics i intel·lectuals de primer ordre. Aquesta introducció tampoc pot acabar sense recordar que no es tracta d’un “xoc de civilitzacions” islam-judaïsme o àrabs-occident, com alguns el volen presentar, ni caure en la trampa per la qual tothom que critica Israel és titllat d’antisemita (cal tenir clara la distinció entre “semita” -jueus i àrabs són els principals pobles semites-, “jueu”, “israelià” i “sionista” -el moviment polític pretén apropiar-se de la resta de categories-), i és que els palestins i les palestines no han de pagar els crims del nazisme. Potser ho entendrem millor i n’extraurem lliçons útils si el considerem un conflicte causat per un estat ocupant que vol expulsar un poble originari i, paradoxalment, substituir-lo per una població forana que professi la religió jueva.
A tal fi, el projecte sionista ha comportat genocidis i neteges ètniques (Nakba, 1948), ocupacions (Naksa, 1967) i polítiques de separació i aïllament (mur de l’apartheid, 2002). Moltes famílies han estat dividides i disseminades internament i pels països veïns o més enllà al refugiar-se/exiliar-se; de la Palestina històrica només mantenen “certa autonomia” els territoris ocupats de la Franja de Gaza (dominat per Hamàs) i Cisjordània (dominat per Al-Fatah), el primer dels quals es troba bloquejat i pot ser bombardejat contundentment per Israel a la més mínima “provocació”. Cal aturar-se aquí i assenyalar el discurs que legitima aquesta vulneració dels drets humans i que fa: “si els bombardegen és perquè hauran fet alguna cosa”; no ens confonguem, no podem compartir el discurs de l’estat dominant que criminalitza les víctimes i el poble oprimit. Aquest tipus de respostes a alguns els poden semblar inadequades, però són del tot legítimes i comprensibles davant d’una de les ocupacions més estranguladores i perfeccionades mai vistes. Els palestins progressistes, i sobretot els joves, critiquen totes les polítiques islamistes de Hamàs però s’alegren que almenys algú s’enfronti als sionistes i al seu Estat a fi que les vulneracions als drets humans no quedin impunes. I és que quan els palestins s’han assegut a negociar, com ho il·lustren els acords d’Oslo de 1993, generalment han sortit perdent.
Al llarg de la nostra visita sobre el terreny hem pogut conèixer diferents agricultors dels territoris ocupats cisjordans. Durant les primeres visites ens van cridar l’atenció els assentaments de colons sionistes. Es tracta de colònies situades als cims del turons, segueixen un traçat civil-militar, estan tancades i vigilades, i creixen ininterrompudament any rere any, com una taca d’oli, especialment un cop finalitzats els acords d’Oslo. Per si no fos suficient que els robin les terres, no és permès als seus propietaris legítims acostar-se a les parcel·les properes a aquestes fortificacions ja que els poden disparar, excepte un parell de dies l’any. Els colons sionistes són agressius i conflictius, pròxims a la ultradreta, realitzen incursions als pobles palestins on tallen carreteres i pinten frases provocadores; als camps que encara no són seus, tallen arbres fruiters, maten el bestiar, introdueixen el senglar, roben maquinària agrícola, cotxes, dipòsits d’aigua, collites… Tot això sense conseqüències i amb el suport de la policia i de l’exèrcit israelians, sobretot durant els períodes electorals a Israel, amb l’objectiu que els palestins abandonin les terres agrícoles per apropiar-se-les. Cal saber que mentre els agricultors palestins, situats a l’àrea C (àrea sota el control militar i administratiu israelià), no tenen permisos de construcció ni per restaurar edificis existents o instal·lar sistemes de rec permanents (han de fer servir aigua d’ús domèstic i transportar-la en cotxes o tractors, pel que els surt molt més cara), els colons no paguen impostos durant 5-10 anys, tenen facilitats hipotecàries, reben subvencions per l’aigua agrícola així com pesticides, eines i fertilitzants.
Aquests assentaments artificials se situen als llocs més fèrtils, on hi ha els recursos que permetran sostenir el futur del poble palestí, com la vall del riu Jordà (http://jordanvalleysolidarity.org/); des d’aquí tenim la percepció equivocada que Palestina és una terra àrida i desèrtica, però en molts llocs la terra és dóna fruits si es rega: d’aquí la importància de l’aigua que el projecte sionista ja considerava estratègic el 1937, anys abans de la creació de l’Estat israelià, quan es va constituir l’empresa Mekorot. Els ocupants expropien els pous d’aigua palestins i extreuen, transporten, emmagatzemen i es lucren amb l’aigua emprant tecnologia punta sense compartir-la amb els qui habiten prop dels pous ni amb els pobles veïns que, malgrat el seu creixement demogràfic, tenen assignats els mateixos metres cúbics d’aigua des de fa dècades. De resultes d’això, els palestins han de cultivar plantes estacionals a l’hivern que no consumeixin molta aigua i vendre la seva força de treball als assentaments de l’ocupant -fins i tot ens fan saber que hi ha casos de treball infantil- mentre que els colons disposen d’una agroindústria de fruites i verdures que reguen tot l’any i poden exportar arreu, incloent a la Unió Europea. En aquestes condicions, és impossible la competència entre uns i altres productes. Els palestins no demanen dipòsits d’aigua ni canonades sinó poder accedir a l’aigua, un dret humà necessari per a la vida -com també ho és l’accés a la terra-, que ha de ser compartit i que, malauradament, tampoc va ser tractat durant els acords d’Oslo (https://waterrightscampaign.ps/).
Els límits a la llibertat de moviments a Cisjordània és una de les formes més visibles de l’ocupació. Mur de l’apartheid serpentejant a banda (https://stopthewall.org/), hi ha punts de control militar permanents o flotants en llocs clau com encreuaments, es clausuren accessos a pistes forestals i carreteres secundàries, hi ha restriccions burocràtiques a la circulació de persones i mercaderies per mitjà de diferents autoritzacions, targetes i permisos previs difícils d’aconseguir i de poca durada, hi ha blocs de ciment i tanques de ferro davant les entrades i les sortides de pobles que permeten tancar tots els territoris ocupats en poques hores… Això restringeix i limita tots els àmbits de la vida: feina, comerç, salut, educació, visites a amics i familiars, religió, cultura… i afecta sobretot a les dones. I no només perquè es faci necessari disposar de cotxe i molt temps, sinó també perquè els registres i escorcolls es fan de forma humiliant i degradant, fins i tot signifiquen un perill per a la vida. La pèrdua de la continuïtat territorial farà inviable un hipotètic Estat palestí i, com sempre, l’estratègia sionista pretén que els palestins hagin d’emigrar i no puguin tornar. D’altra banda, els assentaments dels colons disposen de bones carreteres que els connecten directament entre si i amb l’Estat israelià, és qüestió de temps que no s’hi permeti la circulació als palestins.
La política divisòria dels palestins, doncs, no és només a nivell territorial, entre la Franja de Gaza i Cisjordània; ni a nivell polític, entre Hamàs i Al-Fatah principalment; ni a l’interior de Cisjordània, amb la desconnexió entre pobles i ciutats, sinó que disposen d’una Autoritat Nacional Palestina més cosmètica que efectiva ja que la política real -inclosos els continguts “sensibles” sobre l’ocupació a nivell educatiu i comunicatiu- es troben en mans de l’Estat israelià. Fa una quinzena d’anys que no es convoquen eleccions als territoris ocupats i els representants públics han confós partit i estat, malgrat no cansar-se de reprimir els moviments polítics alternatius i crítics interns. Tot això ha creat un clima de desconfiança interna que fa dubtar als lluitadors, ja que ho hauran de donar tot mentre uns altres se’n beneficiaran; també desorienta als moviments, que dubten entre prioritzar la solució de dos estats separats o la d’un sol estat laic i federal, entre lluitar contra l’ocupació sionista o la corrupció i la col·laboració de l’Autoritat i els partits governants.
Sense buscar-ho, la nostra visita no va poder acabar sense presenciar una mostra de violència en directe per part de l’exèrcit ocupant a Hebron, una ciutat on els assentaments estan situats al seu interior (uns mil colons “protegits” per tres mil soldats israelians). Com a resposta a uns adolescents que tiraven pedres, deu soldats molt ben armats van sortir del seu quarter, van confiscar dos cotxes palestins per emprar-los com a barricada al mig d’un carrer i van començar a detenir als adolescents que van trobar, utilitzant-ne alguns com a escut humà. El nostre guia va anar amb els soldats per dir-los que això que feien era il·legal i vulnerava els drets humans, l’oficial amb qui parlà l’escridassà amb males maneres, l’empentà i donà l’odre que ens disparessin un projectil dissipador a nosaltres i als seus familiars, situats uns metres més enllà. No vam patir danys tot i el fort soroll, ell va poder avisar als mitjans de comunicació i dues observadores van registrar un dels infinits “incidents” que passen diàriament i no solen transcendir. Aquesta és la seva “democràcia”, la d’un estat que es vol “homologar” a la Unió Europea, la que els permet certificar que les armes, drons, equips de vigilància i control que comercialitzen han estat “posats a prova sobre el terreny”. Si l’Estat israelià representa una amenaça per als drets i llibertats dels pobles del món (recordem que el CatalanGate de principis d’any fou possible gràcies al programari espia d’origen israelià Pegasus), la resistència i victòria del poble palestí n’és l’esperança. Aquestes reflexions deriven de la nostra experiència viscuda a Cisjordània, que els nostres amfitrions ens han demanat explicar i compartir. Si voleu continuar informant-vos vosaltres mateixos de forma no distorsionada, alguns punts de partida poden ser el documental “Palestina, la veritat assetjada. Testimonis i reflexions per a una pau justa” (Xarxa d’Enllaç amb Palestina, 2008), els llibres de la campanya de micromecenatge “Intifada Literària. Coneix Palestina des de dins” (Tigre de Paper, 2012) i la ineludible i brillant campanya Boicot, Desinversions i Sancions contra l’apartheid israelià (https://bdsmovement.net/). Si podeu, aneu-hi amb les Brigades de Solidaritat organitzades anualment per l’Associació Catalana per la Pau (https://www.estiudesolidaritat.cat/) o apadrineu arbres fruiters per mantenir-nos connectats amb els palestins i la seva terra (https://www.plantpal.me/).