Obra de l’artista Imad Abu Shtayyah
Per descomptat, hi ha motius per celebrar un alto el foc que frenarà la carnisseria genocida que Israel va fer a Gaza durant 50 interminables dies. També cal celebrar l’extraordinària resiliència i resistència tant de la població civil gazawi com de les seves organitzacions armades ?? una i altres més unides que mai.
Si es mesura en la quantitat de danys i víctimes, es podria dir que Israel va guanyar. En 7 setmanes va matar més nenes i nens palestins que en els darrers 5 anys; i deu vegades més que en la brutal operació “Escut defensiu” sobre Cisjordània el 2002 Però si es mesura en la legitimitat guanyada o perduda davant l’opinió pública mundial, no hi ha cap dubte: en 50 dies Israel ha perdut dècades de credibilitat, i totes les seves pèrdues han estat collides per la causa palestina. Nombroses anàlisis es refereixen aquests dies a l’exponencial creixement del moviment global BDS, i els seus efectes ja estan alarmant a Israel.
En efecte, la imatge internacional de l ‘”única democràcia del Pròxim Orient” està al punt més baix. I dins de casa, tampoc les coses són fàcils per Netanyahu, que encapçala una coalició de govern (i un gabinet) summament dividits (els sectors més ultradretans van criticar la seva decisió de negociar), de cara a una societat que en un 70% volia continuar l’agressió i ara està furiosa davant aquesta claudicació. Israel va acabar fent concessions que fa dos mesos ni tan sols estava disposat a començar a discutir. Fins i tot els analistes israelians qualifiquen el resultat no ja com a derrota sinó com enfonsament. El diplomàtic Barak Ravid va afirmar a Haaretz que Netanyahu “va veure l’oportunitat de fugir de Gaza, i la va prendre”, qualificant l’acord signat com “regressió”: “Aquesta regressió es resumeix en les 69 víctimes israelianes, les 2000 víctimes palestines (la major part d’elles civils innocents), els milers de coets sobre les nostres comunitats al sud, els centenars de míssils en el centre del país, les comunitats desertes, la pèrdua de confiança en l’exèrcit i en el govern entre els habitants del sud, els perjudicis econòmics [el sector turístic va perdre milers de milions aquesta temporada] i els costos diplomàtics i polítics que són impossibles de quantificar “.
Per contrast, la resistència palestina sorgeix moralment victoriosa: en 50 dies d’agressió, Israel va fracassar en la incursió terrestre i va haver de replegar-se, no va aconseguir destruir l’arsenal palestí ni que els coets deixessin de caure sobre el seu territori, no va aconseguir aniquilar a Hamas i va haver d’acabar negociant amb una resistència que va donar la baralla fins al final i que, tot i les atroces pèrdues sofertes, no estava disposada a rendir-se.
“Sobreviure a aquesta agressió és una nova vida. Viure durant 51 dies de míssils i bombes contínues és una victòria “, va dir a Electronic Intifada la jove escriptora gazawi Malaka Mohammed. “Verse obligats a deixar casa més de set vegades i tornar al dia següent és una victòria; mantenir forts i resistents després de córrer sobre els cadàvers de veïns, amics i familiars és una victòria. Viure a Gaza estant en la primera línia de la resistència contra el lloc i l’agressió no és més que una victòria “.
Motius de preocupació
Però els motius per celebrar no són tants, no només per l’immens cost en vides humanes i en infraestructura civil (la destrucció de Gaza no té precedents), sinó per diverses raons més.
En primer lloc, què fer amb la impunitat d’Israel? Esperar que la seva màquina de guerra es recompongui fins al proper atac? Com fer perquè per una vegada l’Estat d’Israel -aquest nen malcriat de la comunitat internacional que es va convertir en el matón intocable del barri- hagi de retre comptes davant els tribunals internacionals per gravíssims, massius i reiterats crims de guerra i de lesa humanitat? Com fer perquè l’informe que elaborarà el panell designat pel Consell de drets humans de l’ONU sota la responsabilitat del jurista canadenc William Schabas no acabi arxivat com l’Informe Goldstone de 2008-2009?
En segon lloc, perquè algunes de les més sensibles demandes palestines van quedar per ser negociades més endavant: la reconstrucció de l’aeroport i el port de Gaza, i l’alliberament dels presos canviats en 2011 pel soldat Gilad Shalit i re-arrestats recentment (i ja sabem com acaben els temes que es deixen per més endavant, preguntin-li a la població refugiada o la de Jerusalem). No parlem de l’espinós tema del desarmament de la resistència palestina, exigit per Israel, sense que si més no s’esmenti com desactivar el desmesurat poder bèl · lic que Israel descàrrega periòdicament sobre Gaza …
En tercer lloc, perquè fins i tot en cas que es doni efectivament una gradual obertura dels passos fronterers i es alleugi el bloqueig que Gaza pateix des de fa 7 anys, qui va a definir el que es permet entrar o no, què es considera “materials de reconstrucció “,” ajuda humanitària “i altres? I com va dir l’analista Rània Masri al seu compte de Facebook: “I què hi ha de la reconstrucció de l’economia? No volem caritat! “
I el que és més important (molt més que els termes i abast de l’acord): qui va a assegurar que Israel, que té una llarguíssima història d’acords incomplerts amb els palestins, compleixi l’acordat ?; començant pels ficticis Acords d’Oslo el 1993, fins a cada alto el foc que va posar fi a cada agressió a Gaza (també va prometre aixecar el bloqueig al novembre de 2012 i mai ho va fer). Qui va a monitoritzar que Israel respecti les 6 o més milles nàutiques que ara va prometre als pescadors gazawis? (no oblidem que els Acords d’Oslo els van atorgar 12 milles, però Israel unilateralment ia força d’atacs des de les seves naus militars les va reduir a menys de 3, fins avui).
Res s’ha parlat del que els palestins venen reclamant des de fa dècades i Israel rebutja categòricament: l’establiment d’una força multinacional de l’ONU que supervisi el compliment dels acords per ambdues parts. Mentre no s’estableixin mecanismes eficaços de vigilància, Israel podrà continuar violant tots els acords signats sense pagar cap preu per això.
Hi ha altres aspectes per altres preocupants i perillosos: la desprestigiada ANP amb Mahmud Abbas al capdavant seria l’encarregada de controlar els passos fronterers en lloc de Hamas (això també ho exigeix Egipte per obrir el pas de Rafah) i d’administrar, juntament amb els donants internacionals, la reconstrucció de Gaza. En una paraula, ‘cisjordanizar’ a Gaza; d’una perspectiva gens encoratjadora … Precisament el que ha portat al total desprestigi de l’ANP és la seva corrupció en el maneig dels fons internacionals, l’aprofundiment de la dependència d’ells (condicionats a ‘portar-se bé’) i la nefasta ‘coordinació de seguretat’ amb Israel per desarticular tota resistència, el que l’ha convertit davant els ulls de la població en un “agent de l’ocupació”. És aquest el futur que volem per a Gaza, després d’haver pagat amb més de 2100 vides (500 o 600 nenes i nens)? L’únic que li falta a la soferta i heroica població gazawi és que els corruptes governants ficticis i els seus socis occidentals lucren amb la seva desgràcia …
I ja que parlem d’això, convé recordar que mentre Israel va portar avanci la massacre sobre Gaza, també va accentuar la repressió a Cisjordània ia Jerusalem Est, on s’estan vivint situacions que alguns analistes qualifiquen de ‘pre-intifada’. De fet, des del 8 de juliol l’exèrcit d’ocupació va assassinar a 15 adults i 2 menors (o 32 persones si comptem des del 13 de juny) i va ferir 2139 persones allà. També des de juny ha detingut unes 2000 persones, i només a l’agost a gairebé 600.
La lluita continua
En qualsevol cas, l’escriptor gazawi Rifat Alarir considera que l’acord assolit representa “una victòria simbòlica sobre un poder colonial brutal; un pas per a Gaza i un salt per a Palestina “. I afegeix:
“És una victòria perquè Gaza no es va agenollar, perquè va demostrar que Israel pot ser dissuadit i aïllat, perquè Gaza va exposar l’horrible rostre de l’apartheid israelià i el dels EUA, que mai va deixar d’enviar armes, i perquè més i més persones ara s’estan unint al BDS a tot el món i estan més decidides a posar fi a aquesta injustícia per tots els mitjans eficaços (…) en lloc de només enviar oracions i bons desitjos. “
Però Alarir també va recordar que, mentre la població de Gaza comença l’ardu camí cap a la recuperació física, emocional i mental dels horrors indescriptibles infligits per Israel, el treball per la justícia no pot aturar-se. Israel no hauria pogut perpetrar semblants atrocitats sense el suport i la complicitat de tants governs, empreses i institucions a tot el món. Els esforços per mantenir aquesta ocupació colonial i racista són globals, i per això la lluita per derrotar-especialment a través del BDS- ha de ser global també.
En altres paraules, no podem deixar que les demandes es redueixin a aixecar el bloqueig a Gaza mentre Israel continua l’ocupació i colonització implacable a Cisjordània, la judaïtzació violenta de Jerusalem i les polítiques d’apartheid a l’oest de la Línia Verda. Com afirma l’analista i activista Ali Abunimah: “La fi de l’apartheid i la colonització israelianes i la fundació d’un país per a tots i totes les seves habitants-en on els refugiats i refugiades, no més exclosos per lleis racistes, puguin tornar a la seva terra – és l’únic monument que val la pena construir en honor de tantes persones les vides van ser arrabassades violentament “.
Acció de boicot als productes israelians a Sainsbury, la segona gran cadena de supermercats del Regne Unit:
Sobre Maria Landi
Maria Landi és una activista de drets humans llatinoamericana, compromesa amb la causa palestina. Des de 2011 ha estat voluntària en diferents programes d’observació i acompanyament internacional a Cisjordània: EAPPI (en Yanún / Nablus), CPT (Al-Jalil / Hebron), IWPS (Deir Istiya / Salfit) i Kairos Palestine (Betlem).
Font: Maria Landi, Bloc Palestina al Cor
En castellano desde: Palestinalibre.org