Desenes de nens ferits necessiten ser traslladats fora de Gasa per sobreviure


87 menors necessiten una atenció mèdica que no se’ls pot donar a Palestina. Maha té 7 anys i ha sobreviscut miraculosament a un bombardeig israelià que li ha deixat paralitzada de coll baix. Mohammed té 9 anys i es troba en greu perill al poder perdre la vista de l’únic ull que li queda. Mohammed i Omar són dos germans que tenen les entranyes plenes de minúscules partícules de metralla 

 

 L’operació israeliana Marge Protector s’ha cobrat la vida de 1.980 palestins a la franja de Gaza, 459 d’ells són menors. Dels més de 10.000 palestins ferits 3.000 són nens, 87 necessiten ser traslladats a hospitals fora de la franja de Gaza urgentment. Maha, Mohammed, i els germans Mohammed i Omar són alguns d’ells. 

Maha a l’hospital de Shifa. Pateix paràlisi cerebral després d’un bombardeig israelià contra casa. FOTO: Isabel Pérez 

Se senten sirenes d’ambulàncies. El bombardeig israelià ha deixat sota les runes de la casa a una família completa. Tot d’una, els equips de rescat criden “Aquí hi ha una nena! Hi ha una nena viva! Com et dius? Quin és el teu nom?” … “Maha Sheikh Khalil”, respon la petita espantada. 

 Maha, de 7 anys, és un dels tres mil menors palestins que han quedat ferits després de l’agressió israeliana que dura ja més d’un mes. A l’hospital Shifa, a la ciutat de Gaza, segueix esperant el seu trasllat “urgent” a una clínica de Turquia. Les seves primes cames i braços prenen una postura molt poc natural per a una nena de la seva edat que està estirada en un llit. En minut un comprèn que la nena està paralitzada de coll baix. La tetraplegia no li impedeix seguir els dibuixos animats que li posen els seus familiars en un vell ordinador portàtil. Ella somriu al veure escenes divertides, mostrant les seves dents trencades per l’explosió, mentre la seva tia Sana li refresca el front amb un drap humit, porta més de dues setmanes amb febre. 

 “En el bombardeig de casa seva a Shiyaeia van morir vuit persones, entre elles la mare i dues germanes de Maha”, explica la seva tia Sana: “Portem 27 dies a l’hospital esperant el seu trasllat fora de la Franja. Hi ha gent que ja ha sortit i nosaltres encara estem aquí esperant “. 

 Maha necessita ser operada en un hospital especialitzat, a Gaza no hi ha ni el material ni les màquines ni els especialistes requerits per al seu cas. El doctor Yehia Khader, director del departament de Referències i Trasllats, explica que els malalts més urgents ja van sortir cap a Egipte, però que la resta solen sortir via el pas Beit Hanun-Erez sota control israelià i aconseguir una coordinació de seguretat pren molt de temps. 

 “A la Franja teníem 140 nens ferits que necessitaven ser traslladats. 53 han estat traslladats, però en els hospitals encara hi ha 30 casos que estan esperant sortir. La resta estan en cases esperant ser també traslladats”, aclareix el doctor Khader. 

 Des de la segona setmana d’operació militar israeliana sobre la Franja, la manca l’espai en els hospitals, públics o privats, ha estat el gran problema. Des dels hospitals s’intentava fer tot el possible per enviar als ferits estabilitzats a casa, deixant lloc lliure per als nous ferits que anaven arribat, centenars diàriament. Tot això unit, és clar, a una escassetat aguda de material d’un sol ús que ja venia amenaçant mesos abans de l’esclat de la guerra. 

 

“En certs períodes havia decisions de traslladar als ferits perquè no hi havia lloc als hospitals. No hi havia llits lliures, ni al sector públic ni en el privat. Ara demanem trasllats segons la necessitat”, continua el doctor Khader: “Els més urgents a Egipte, perquè està més a prop i l’administració és menys complicada. Per Jordània, Cisjordània o Turquia necessitem coordinació amb els israelians i això pren el seu temps. En general aquests països no acullen molts casos. Jordània cada deu dies agafa només sis casos. les portes no estan del tot obertes. Entre Erez (Israel) i Cisjordània només hi ha cinc ambulàncies que fan la ruta. Per això, cada dia, pocs malalts poden arribar. A Egipte el màxim diari són 20 “. 

 

Els casos més urgents per ser traslladats fora de la Franja són els nens, sobretot aquells que necessiten ser tractats en centres subespecializados en amputacions o ortopèdia: “Alguns palestins, nens i adults, han sofert bombardejos amb explosius DIME, explosius de metall inert dens “. El metall DIME no deixa una altra opció més que l’amputació. 

 

Mohammed Badran espera tornar a recuperar la vista de l’únic ull que té 

 

Mohammed Badran usa un bolígraf i un quadern per comunicar-se. No pot parlar, ni pot veure ara mateix amb cap dels seus ulls. En un bombardeig sobre la seva casa va perdre l’ull dret i la sang coagulada ha format una dura capa de crosta. L’ull esquerre és l’únic que podria salvar-se, si se li practica l’operació pertinent el més aviat possible.

 

Tot d’una, Mohammed trenca a tossir fortament. El seu estat és crític i la mare es posa a plorar. “No hi ha ningú que pugui acompanyar Mohammed, a mi els israelians m’han denegat la coordinació per sortir amb ell. Qui millor que la seva mare per acompanyar? El meu marit va morir en un bombardeig”, diu la mare. “Tu creus que un cas dur com aquest pot esperar en un hospital amb aquestes condicions?”, Deia la mare de Mohammed el passat 12 d’agost. La mare estava esgotada, havia d’atendre diversos fills ferits internats al mateix hospital, però Mohammed requeria molta més atenció. 

 

“El tercer dia de l’Eid hi va haver un bombardeig contra la seva casa a Nusseirat, al centre de la franja de Gaza”, relata una infermera: “Aquest aparell és per respirar, li han hagut de fer una traqueotomia perquè pugui respirar. L’han tret els teixits nasals. ha perdut l’ull dret, va sortir amb l’explosió, i el segon té metralles. Mohammed té metralles a l’estómac, en els pulmons i en els intestins, a més dels ulls. té una hemorràgia en l’ull que queda, i la retina està tallada, necessita urgentment una operació “. 

 

Aquest mateix dia 12 d’agost, la tia de Mohammed va aconseguir passar la gelosa prova de seguretat israeliana i va sortir ipso facto amb el nen a un hospital de Jordània. Als dos dies el van operar. “L’ambaixador espanyol i un metge van anar a veure com estava Mohammed i van veure que era necessari practicar una primera operació a Amman. Si després de 14 dies necessita més intervencions mèdiques serà traslladat a una bona clínica a Barcelona”, explica per telèfon Kamal, oncle de Mohammed. 

 

Com totes les famílies la família Badran no té diners ni per fer-se càrrec dels bitllets d’avió ni per pagar una clínica o un hospital privats. “A Barcelona, una clínica ja ens ha dit que les despeses de l’operació de Mohammed no els hem de pagar”, diu l’oncle: “Hi va haver diverses persones, espanyols, que des de Gaza ens van estar ajudant per treure d’aquí a Mohammed”. Ara la por de la família és tornar a passar pels angoixants dies d’espera i burocràcia fins a poder arribar a Barcelona, sabent que la lluita per mantenir la vista de l’únic ull de Mohammed és una lluita a contrarellotge. 

 

Mohammed i Omar: les perilloses i minúscules petjades d’un atac 

 

Mohammed (1 any i mig) a l’hospital Shifa necessita una operació que li extregui la resta de metralla de l’abdomen. Foto: Isabel Pérez 

 Les entranyes dels germans Mohammed, d’any i mig, i Omar, de tres anys, estan plenes de minúsculs trossos de metralla que han de ser trets com més aviat millor. A l’hospital Shifa, els nens estan sent acompanyats per una tia, ja que la seva mare va morir en el bombardeig i el seu pare va quedar greument ferit i està en un hospital egipci. Els nens, però, ploren i demanen estar amb els seus pares als quals no veuen des de fa més de quinze dies. 

 “En l’atac a la casa van sobreviure tres nens, dos són Mohammed i Omar, que encara estan a l’hospital”, explica un infermer: “Els mantenim aquí perquè els seus abdòmens estan plens de metralla, però aquí no podem operarles perquè són trossos microscòpics situats en l’intestí i la melsa i no hi ha material suficient. el protocol és guardar aquest material per salvar vides no per post-tractament, ja que la guerra no sembla haver acabat encara “. 

 Mohammed, el més petit, passa la seva mà sobre el seu ventre cobert de embenats metges. La seva tia s’acosta per apartar la mà delicadament i li acosta un ninot. “Tot i que ens van prometre que els portarien a un hospital turc, encara no ens han dit quan podrem sortir de la Franja de Gaza”, explica la tia: “Portem aquí 13 dies. No entenem per què no surten els nens, ni tan sols sabem per què frontera els traurem “. 

 Font: Isabel Pérez, Eldiario.es desde palestinalibre.org