És sorprenent que la reconstrucció de Gaza, retornada a l’Edat de Pedra a base de bombardejos segons els explícits objectius d’una doctrina militar israeliana coneguda com Dahiya, no hagi fet més que començar després que han transcorregut dos mesos des del final dels combats .
Segons l’ONU, han estat destruïdes o danyades prop de 100.000 cases, deixant a 600.000 palestins -gairebé una tercera part de la població de Gaza- sense llar o necessitats d’ajuda humanitària.
Carreteres, escoles, sistemes de tractament d’aigües residuals, xarxes de subministrament d’aigua i l’única central elèctrica del territori han estat pràcticament destruïdes. El fred i la humitat de l’hivern s’acosten. L’organització Oxfam ha advertit que, si continua l’actual ritme de reconstrucció, podrien ser necessaris 50 anys per reconstruir la Franja de Gaza.
Deixant de banda els territoris palestins, ¿en quin altre lloc del món estaria la comunitat internacional de braços creuats, esperant no se sap què, mentre tantes persones estan patint (i no per un caprici de Déu, sinó per exprés desig d’uns humans)?
La raó d’aquesta agressió és, com sempre, les “necessitats de seguretat” d’Israel. Gaza pot ser reconstruïda, però només seguint les directrius d’Israel.
Hem estat aquí abans. Fa dotze anys, les excavadores israelianes van entrar al camp de refugiats de Jenín, a Cisjordània, enmig de la segona intifada. Israel acabava de perdre la seva major nombre de soldats en una única batalla quan els soldats hebreus s’endinsaven a través d’un laberint d’estrets carrerons per combatre els palestins. En escenes que van commoure al món, Israel va convertir en runes a centenars de cases.
Amb els residents vivint en tendes de campanya, Israel va insistir en els termes que havia de regir la rehabilitació del camp de refugiats de Jenín. Els carrerons que van servir perquè la resistència palestina organitzés les seves emboscades havien de desaparèixer. En el seu lloc, es van construir carrers prou amples perquè els tancs israelians poguessin patrullar.
En poques paraules, tant les necessitats humanitàries dels palestins com el seu dret a resistir als seus opressors, reconegut pel dret internacional, van ser sacrificats a l’altar d’una ocupació israeliana més eficient.
És difícil no veure en l’acord assolit aquest mes al Caire, per procedir a la reconstrucció de Gaza, termes similars a aquells establerts per reconstruir el camp de refugiats de Jenín.
Els donants van prometre 5.400 milions de dòlars, tot i que, basant-nos en l’experiència passada, bona part d’aquesta ajuda no es materialitzarà. A més, la meitat prendrà el camí de Cisjordània per pagar els creixents deutes de l’Autoritat Palestina. Ningú a la comunitat internacional sembla haver suggerit que Israel, que ha privat de recursos a Cisjordània i la Franja de Gaza de diferents maneres, pagui la factura.
L’acord del Caire ha estat molt ben acollit, tot i que les condicions amb què serà reconstruïda Gaza només són conegudes en termes molt generals. Les filtracions, però, han permès concretar alguns detalls.
Un analista israelià ha comparat la solució proposada a la transformació d’una presó del tercer món en una moderna presó nord-americana. El civilitzat aspecte exterior ocultarà el seu veritable propòsit: no millorar la vida dels palestins presos, sinó oferir una major seguretat als carcellers israelians.
La preocupació humanitària està sent aprofitada per permetre a Israel suavitzar un bloqueig que dura ja vuit anys i que ha impedit a Gaza aconseguir molts productes essencials, incloent aquells que són necessaris per reconstruir el territori després de les anteriors campanyes de bombardejos israelians.
Aquest acord lliura el control nominal de les fronteres de Gaza i de les transferències de materials de reconstrucció a l’Autoritat Palestina i l’ONU, per tal d’eludir i debilitar Hamas. Però els supervisors -i qui prendran realment les decisions- seran els israelians. Per exemple, Israel tindrà poder per vetar el subministrador de les quantitats massives de ciment necessàries. Això significa que bona part dels diners dels donants acabarà a les butxaques dels fabricants de ciment i els intermediaris israelians.
Però el problema és més profund que això. El sistema ha de satisfer el desig israelià de saber a on anirà cada bossa de ciment o barres d’acer, per tal d’impedir que acabin en mans de Hamas i que aquest pugui reconstruir les seves coets casolans i les seves xarxes de túnels.
Els túnels, i l’element sorpresa que van oferir, van ser la raó per la qual Israel va perdre tants soldats. Sense ells, la propera vegada Israel tindrà més llibertat per a “tallar la gespa”, que és com anomenen els seus comandants a la destrucció reiterada de Gaza.
La setmana passada, el ministre de defensa Moisès Yaalon va advertir que la reconstrucció de Gaza estarà condicionada a la bona conducta de Hamas. Israel vol estar segur que “els fons i els equipaments no seran utilitzades pel terrorisme, així que anem a supervisar molt de prop tots els moviments”.
L’Autoritat Palestina i l’ONU hauran d’enviar a una base de dades supervisada pels israelians tota la informació de cadascuna de les cases que necessiten ser reconstruïdes. Pel que sembla, avions no tripulats israelians vigilaran cada moviment que tingui lloc a terra.
Israel podrà vetar qualsevol persona que consideri que és un militant, el que significa tot aquell que tingui alguna relació amb Hamas o la Jihad Islàmica. És de suposar que Israel espera que això dissuadeixi la majoria dels palestins de vincular-se amb els moviments de la resistència.
A més, no resulta difícil pensar que el sistema de supervisió proporcionarà a Israel les coordenades GPS de cadascuna de les cases de Gaza, així com informació detallada de les famílies, consolidant així el seu control abans del seu proper atac. Finalment, Israel pot fer xantatge tot el procés tirant de l’endoll en qualsevol moment.
Lamentablement, l’ONU -desesperada per aconseguir alleujar la situació de les famílies de Gaza- s’ha compromès a col·laborar amb aquesta nova versió del bloqueig, tot i que viola el dret internacional i els drets dels palestins.
Pel que sembla, Washington i els seus aliats són els únics que estan més que feliços per veure a Hamàs ia la Jihad Islàmica privats dels materials necessaris per resistir la propera ofensiva israeliana.
El New York Times va resumir així les seves preocupacions: “Quin sentit té recollir i gastar tants milions de dòlars […] per reconstruir la franja de Gaza només perquè pugui ser destruïda en la propera guerra?”.
Per a alguns donants, molestos per malgastar els seus diners durant anys en un pou sense fons, convertir Gaza en una superprisión és la millor recompensa per les seves inversions.
Font: How Israel is turning Gaza into a super-max prison,
Jonathan Cook és periodista i viu a Natzaret. Ha estat guardonat amb el premi especial de periodisme Martha Gellhorn.
Sobre el traductor: Javier Villate manté el bloc Disenso, amb articles, anàlisis i traduccions sobre Palestina, Israel i Orient Mitjà. Li pots seguir a Twitter combouleusis
Font:, Jonathan Cook: the View from Nazareth / Traducció: Javier Villate al Bloc Disenso desde Palestinalibre.org