67 anys de la gran massacre de Deir Yassin, les víctimes d’aquest genocidi no s’obliden

Spread the love

El 9 d’abril tindria lloc un tràgic esdeveniment que va simbolitzar i simbolitza la neteja ètnica de Palestina, Al Nakba. Deir Yassin era un poble palestí d’uns 700 palestins, tots civils, a pocs quilòmetres a l’Oest de Jerusalem, estava sota atac, envaït per una força inicialment composta per 132 membres de les bandes terroristes sionistes Irgún i Stern, aquesta última autodenominada Lehi.

 

 Els terroristes van sotmetre als habitants de la població que no havien fugit a crims horribles ia tot tipus de vexacions … Entre elles, violacions a dones i nenes, mutilacions o obrir el ventre de dones embarassades.

 S’estima que 254 persones van ser assassinades en la massacre de Deir Yassin. El 1948, alguns dirigents sionistes presumien de la magnitud de la massacre i la quantitat dels assassinats, xifra que va ser confirmada per un funcionari de la Creu Roja, per Hussein al Khalidi, del Comitè Superior Àrab, o pel diari New York Times .

 La matança es va difondre ràpidament. Un objectiu central del sionisme amb Deir Yassin va ser sembrar el terror entre la població palestina; una mena d’advertència sobre que si no abandonaven les seves llars podien córrer la mateixa sort que els habitants d’aquest poble. I, en efecte, des d’aquest moment, aquesta matança va ser el nucli de la guerra psicològica contra els palestins. Escoltar el nom del poble en boca de les tropes paramilitars sionistes, primer, i de l’Exèrcit israelià, després, provocava tal pànic entre els palestins que molts van abandonar les seves llars per aquest factor.

 

 Joves jueus observen una processó d’activistes israelians, palestins i internacionals, que portaven els noms d’aquells que van morir en la massacre de Deir Yassin, a l’oest de Jerusalem, el passat 10 d’abril de 2014. El 9 d’abril de 1948, aproximadament 100 a 200 palestins, entre ells dones i nens, van morir a mans de les milícies extremistes sionistes de l’Irgun i Stern Gang (Lehi) en el llogaret de Deir Yassin. El grup activista israelià Zochrot (“Recordar”) organitza una processó anual per commemorar als morts i tornar a explicar la història del poble. (Foto: Activestills.org)

 

 “Jo vaig cridar …, però al meu voltant altres dones eren també violades. Després ens van arrencar les vestidures i es van divertir amb els nostres pits fent gestos obscens. Alguns estaven tan obsessionats per apoderar-se de nostres pendents, que arrencaven les nostres orelles “ens relata Safiyeh Attiyeh 1 supervivent de 40 anys d’edat. Una altra testimoni, Haleem Eid, 30 anys, va observar a “Un home disparar al coll de la meva cunyada Salhiyed, que estava a punt de donar a llum i obrir-li el ventre amb un ganivet de carnisser”. Una dona que estava prop va tractar de salvar la bebè mentre estava obert el ventre de la mare, però ella va ser batuda a trets també. Una jove parella acabada de casar va ser cosida al costat de 35 persones, la jove parella van morir presos de les mans. Fahimi Zeidan, de 12 anys, que va sobreviure la massacre va descriure el següent: “Els jueus van ordenar a tota la meva família situar davant d’un mur i vam poder amagar darrere dels nostres pares. Les bales van fregar el cap de la meva germana Kadrik, de 4 anys, la galta de la meva germana Sameh, de 8 i el pit del meu germà Mohammad, de 7. Tots els altres que estaven amb nosaltres al mur van resultar morts: el meu pare i la meva mare, la meva àvia i el meu avi, els meus oncles, els meus ties i diversos dels seus fills “.

 

Els testimonis que recull el Dr. Lajos Szaszdi en RT són una petita mostra del salvatgisme i la barbàrie de la qual van ser víctima els pobladors palestins de Deir Yassin, a Palestina el 9 d’abril de 1948. Un poblet desarmat situat a l’oest de Jerusalem de uns 600 habitants. Va ser la primera massacre per part de jueus sionistes i les seves organitzacions terroristes Irgún i Stern i la milícia paramilitar de “autodefensa” Haganah. L’objectiu va ser començar una colonització i neteja ètnica com l’ha anomenat l’historiador jueu Ilan Pappé a “La Neteja Ètnica de Palestina” (2008). I de pas donar-los el primer escarment als palestins que eren majoria en tot Palestina. Al començament de desembre de 1947 hi havia un milió de palestins, mentre que la comunitat jueva era 600 mil jueus. Els presoners van ser passats per tot Jerusalem per presentar-los com trofeus i després molts van ser vilment assassinats. Els nadius jueus i els palestins van viure en harmonia durant centenars d’anys, però tot va canviar amb el sionisme jueu.

 

El moviment polític sionista jueu internacional des dels seus començaments a mitjan siglo19 buscava la creació d’un Estat d’Israel a Palestina com a pàtria i refugi per als jueus de tot el món. Després de la Segona Guerra Mundial i el genocidi dels 6 milions de jueus que van patir a mans de Hitler a Alemanya i la imposició de l’Estat d’Israel el 14 de Maig de 1948, va ser que va prendre impuls el sionisme.

 

 La gran majoria dels testimonis de testimonis presencials dels crims comesos pels terroristes de les bandes Irgún i Stern van ser obtinguts després interrogatoris duts a terme per la policia britànica després de la massacre del 9 d’abril de 1948. Foto: Arxiu

 Relat de l’informe del delegat de la Creu Roja Internacional a Palestina Jacques Rinior

 “La tarda del dissabte 10 d’abril, vaig rebre una trucada telefònica d’auxili d’un àrab, la veu requeria la meva presència immediata en el poblat àrab de Deir Yasin, situats a escassos quilòmetres de la ciutat de Jerusalem. El meu comunicant informava que tots els habitants d’aquest poble havien estat aniquilats. ” El passat 9 d’abril es complia el 60 aniversari d’una de les primeres massacres dutes a terme contra el poble palestí, abans fins i tot de la Partició i de la creació d’un estat jueu a Palestina.

 La tarda del dissabte 10 d’abril, vaig rebre una trucada telefònica d’auxili d’un àrab, la veu requeria la meva presència immediata en el poblat àrab de Deir Yasin, situats a escassos quilòmetres de la ciutat de Jerusalem. El meu comunicant informava que tots els habitants d’aquest poble havien estat aniquilats. Vaig obtenir la informació que les hordes del grup Irgún eren els que tenia control sobre aquell lloc. Em vaig posar en contacte immediatament amb Agència Jueva, i de la caserna general del grup de l’Hagana, tots dos negaven cap informació al respecte, a més intentaven dissuadir que era impossible travessar les línies defensades per Argó. Em van demanar desistir de qualsevol intent d’acostar al poblat, pel perill que suposava per la meva integritat física. Vaig comprendre que no només no volien ajudar sinó, que rebutjava qualsevol responsabilitat del que em pogués passar si em s’aventurés en el poblat. Els vaig assegurar que de totes maneres que aniria al lloc. És obvi que aquesta Agència Jueva, de mala fama, exercia el control sobre la regió, i tenia la responsabilitat de vetllar per la meva seguretat personal, en compliment de la meva feina.

 En realitat no sabia què fer, sense la cobertura dels jueus era pràcticament impossible arribar al poblat. A l’estona em vaig recordar d’una infermera jueva que havia conegut per casualitat, i que m’havia facilitat el seu número de telèfon, oferint-se a col·laborar amb mi en cas de necessitat. Li vaig trucar ben avançada la tarda per informar de la situació, em va citar l’endemà en una lloc convingut sobre les 7 del matí, aquí recolliria una persona en el meu cotxe.

 A l’hora, i en el lloc convingut, m’esperava un home vestit de civil, però anava armat amb una pistola, es va introduir ràpidament en el meu vehicle, i em va demanar que avancés sense parar. Li vaig demanar que em conduís cap al poblat de Deir Yasin, es va limitar a indicar el camí, afirmant que li resultava impossible fer més, em va deixar sol. Llavors, vaig abandonar la carretera general, per agafar un camí comarcal, de front em vaig topar amb un lloc militar, dos soldats em van enviar parar, vaig entendre que em demanaven baixar del cotxe per ser escorcollat. Un dels sentinelles em va fer saber que era el seu presoner, l’altre em va agafar de la mà, i em va parlar en alemany, ja que no entenia ni l’anglès ni el francès, em va expressar el seu gust de conèixer a un delegat de la Creu Roja , em va comentar que ell mateix va ser presoner en un camp de concentració nazi, i que gràcies a la Creu Roja, va salvar la seva vida, va expressar que em considerava més que un germà, i que faria tot el que estigués al seu abast per conduir-me a Deir Iassín.

 

A 500 metres del poblat, ens vam aturar molt de temps a l’espera d’obtenir el permís per entrar. Tot i perill d’estar en aquesta zona sotmesa a foc creuat, els homes de Argó (per Irgun) no estaven per la labor de facilitar les coses; finalment va arribar un home d’aquesta banda amb mirada inquietant, freda, i odiosa, li vaig comunicar que estava en missió humanitària, per ajudar els ferits i comptar les víctimes, i que no tenia intenció d’investigar el que ha passat. Li vaig recordar que les autoritats jueves havien signat els convenis de Ginebra, i per tant estava en missió oficial. Les meves paraules van irritar l’oficial que em va respondre amb males maneres dient que la banda Argó era l’única autoritat en aquesta zona, ni tan sols l’Agència Jueva, tenia poder de decidir.

El meu guia en sentir els crits va intervenir per aplacar la ira d’aquell oficial que tornant cap a mi dir que podria fer el que volgués sota la meva responsabilitat. Vaig tenir una versió completa del que ha passat a través del testimoni amb els meus interlocutors. En aquest poble hi vivien 400 habitants desarmats que convivien amb els jueus, fins que van arribar els militants d’Argó feia 24 hores, van entrar al poble van cridar a través de megàfons a tots els habitants, per desallotjar les seves cases i entregar-se. Passats 15 minuts d’espera, el termini donat perquè es complissin les ordres, alguns militants de partits polítics àrabs es van lliurar i van ser fets presoners, més tard van ser utilitzats d’escuts en línia del front amb els àrabs. Els que no es van lliurar van tenir el “destí que mereixien”, segons els meus interlocutors, que van restar importància al que ha passat, demanant no exagerar ja que hi havia un nombre reduït de morts, “que seran enterrats un cop acaba la neteja del poble”. Em van dir amb sorna que si trobés cadàvers que me’ls podria portar, i van sentenciar “que no hi havia ferits”.

 

Em va envair un gran calfred després del sentit, vaig decidir tornar immediatament a Jerusalem per una ambulància i un camió. De tornada al poble, el foc de la part àrab havia cessat per complet. Només vaig veure tropes uniformades jueves, tots fins i tot joves, adolescents, i dones armats amb revòlvers, metralladores, bombes, granades i ganivets amb els seus talls sagnants encara. Vaig veure que una adolescent portava un gran ganivet amb resta de sang, el exhibia com un trofeu de la seva heroica gesta. Em va semblar que aquell grup era el braç executor de la missió de neteja i que l’havia complert amb acarnissament i satisfacció.

 

Vaig fer un intent d’entrar en una casa, hi havia més de deu soldats envoltant-me amb les armes en posició intimidatòria, l’oficial al comandament em va impedir l’entrada, sota l’excusa que s’anaven a portar els cadàvers. Em va envair una gran tensió nerviosa, vaig expressar a aquells criminals mi gran consternació pel seu comportament, em resulta impossible suportar tanta infàmia, vaig empènyer als que m’envoltaven i vaig entrar en aquella casa. La primera estada de l’habitatge estava totalment fosca i buida, en l’habitació del costat trobar entre mobles destrossats alguns cadàvers. Estaven freds com el gel, tenien múltiples orificis de bales disparats a poca distància, altres destrossats per efecte de les bombes, altres víctimes havien estat rematats amb ganivets.

 

El mateix escenari el vaig contemplar a l’altra habitació, quan em disposava a sortir d’aquella casa, vaig sentir una mena de sospir, em vaig posar a remenar entre els cadàvers freds, fins que vaig trobar un peu petit que estava relativament client. Una nena d’aproximadament 10 anys greument ferida per un bomba, però seguia amb vida, vaig intentar portar però l’oficial em va impedir, i anava a tancar la porta. Desesperat li vaig empènyer, vaig agafar aquella nena i vaig sortir corrent, com el que agafa un inesperat regal del cel, protegit per la meva acompanyant.

 

Les ambulàncies carregades abandonaven el lloc a corre-cuita amb la intenció de tornar immediatament. Mentrestant continuava amb mi tasca animat pel meu triomf sobre aquelles tropes, que no es van atrevir atacar directament.

 

Vaig demanar als operaris que carreguessin els cadàvers d’aquella casa, mentre em dirigia altres cases contigües per prosseguir ni tasca. La dantesca escena es repetia en totes les cases, només vaig trobar dues persones amb vida, eren dues dones, una dona gran, que es va salvar simulant estar morta durant 24 hores.

 

Al poble hi vivien 400 persones, 50 van poder fugir, tres van sobreviure, i la resta van ser aniquilats complint ordres. Pel que sembla les forces que van cometre la massacre eren massa disciplinades.

 

De tornada a Jerusalem, em vaig dirigir a la seu l’Agència Jueva, per expressar el meu estupor per la seva incapacitat de controlar 150 milicians entre homes i dones armades, responsables d’aquella matança.

 

Comunicar la notícia als àrabs, no els vaig donar detalls sobre l’envergadura de massacre, només els informe que hi havia un indeterminat nombre de morts al poble, i els vaig preguntar que podria fer amb els cadàvers, i on han de ser enterrats, em van demanar que els inhumarà en un lloc adequat que pogués ser reconegut més tard, em vaig comprometre a fer-ho segons els seus desitjos. En el camí de tornada al poble, vaig trobar als membres d’unitat de la Argó, de molt mal humor, van intentar impedir el pas, vaig interpretar el seu comportament com a venjança cap a la meva persona per ser un testimoni ocular de les seves accions. Amb fermesa els vaig demanar que em deixessin continuar amb la meva tasca, fins i tot em vaig atrevir a demanar la seva assistència per enterrar els cadàvers. Després d’una acalorada discussió acceptar cavar una fossa en un jardí petit. Era impossible identificar els cadàvers, no portaven documentació, però vaig documentar la descripció exacta i l’edat aproximada de cadascuna de les víctimes.

 

Dos dies després, els soldats d’Argó, van abandonar el lloc, van ser substituïts per unitats de la Hagana. Descobrim cadàvers amuntegats a la intempèrie sense el més mínim respecte … ..

 

Dies més tard em van visitar al meu despatx dos homes ben semblants vestits de civils, eren el líder del grup Argó i el seu ajudant, Portaven un text. Em van demanar signar una declaració en què manifestava haver rebut l’ajuda requerida per complir la meva tasca, fins i tot hauria expressar el meu agraïment pel suposat suport. No vaig tenir dubte en rebutjar el que em proposaven signar immediatament, sota amenaces de mort.

 

Em vaig negar a signar aquell manifest per no estar ajustat a la veritat dels fets. dones, nens i ancians.

 

Aquesta gran massacre, d’un total de 33, va ser una neteja ètnica de les més tràgiques del nostre temps: prop d’un milió de palestins van ser obligats a emigrar a punta de fusell, deixant darrere casa literalment demolides, com ho fa encara en la actualitat el govern del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu.

 

Font:

 

– Deir Yassin: La gran massacre

 

– Recordant Deir Yassin, 64 anys després

 

– 66 anys de la massacre del poblat palestí de Deir Yasin, per no oblidar les víctimes del genocidi

 

– Documental: Recordant la massacre de Deir Yasin

 

Font: Palestinalibre.org


Spread the love

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *