Al Nakba es va dur a terme en 1948 amb la creació d’Israel i la consegüent expulsió i desplaçament de la gran majoria del poble palestí feia la diàspora, catàstrofe en àrab.
Imna Ibrahim Harb, mostra la clau de la seva antiga casa a l’est de Jerusalem, en el seu actual llar al camp de refugiats de Kalandia, prop de Ramallah. Els palestins conmemoran avui el Dia de la Nakba o “del Desastre”, que coincideix amb la creació al maig de 1948 l’Estat d’Israel. Imna perdre la seva casa amb l’arribada dels israelians. EFE
Al Nakba es va gestar durant el segle XIX a les cancelleries colonialistes occidentals i es va posar en marxa arran de la primera guerra mundial amb la declaració Balfour i la consegüent ocupació anglesa de Palestina.
Va començar a dur-se a terme en 1948 amb la creació d’Israel i la consegüent expulsió i desplaçament de la gran majoria del poble palestí feia la diàspora, catàstrofe que tristament se li coneix amb el seu terme àrab d’Al Nakba.
Els seus més immediats resultats van ser la divisió geogràfica del món àrab i el desgajamiento geogràfic i demogràfic del poble palestí així com la inestabilitat política constant dels pobles àrabs des de l’aparició del càncer israelià.
La Nakba ha acompanyat des de llavors al poble palestí i encara segueix vigent en el nostre present i sembla que també ho estarà en el nostre futur.
L’angoixa dels palestins i palestines de Cisjordània els porta a exigir la solució de dos Estats ja que se senten amenaçats i desprotegits veient com es propaga el càncer dels assentaments sionistes en les seves terres. Avui dia veuen com s’esvaeix poc a poc tal solució. Els colons que es van apoderant de Cisjordània, no contents amb fer-se amb les fonts d’aigua i terres més fèrtils, comencen a agredir la població civil palestina amb la protecció de l’exèrcit israelià, sarcàsticament anomenat exèrcit de defensa Tshal.
Aquest any vam assistir a més al nou desplaçament dels refugiats palestins a Síria especialment cap al Líban. La seva segona diàspora. L’anterior des de Palestina i ara des de Síria cap al Líban. No es coneix el seu nombre amb exactitud. La UNRWA no va voler publicar els resultats de les seves enquestes ja que es veu impotent per atendre les necessitats dels nous refugiats que arriben des de Síria al Líban engreixant la xifra dels campaments refugiats palestins al Líban on ja de per si viuen en condicions infrahumanes.
A sobre, l’Estat d’Israel demana ser reconegut pels palestins com un Estat només per als jueus. Busquen derogar el dret al retorn dels més de cinc milions de palestins que avui habiten fora de les fronteres històriques de Palestina i de legitimar la neteja ètnica desfent-se en el futur del milió i mig de palestins que viuen al seu si.
Israel se sent immune i els palestins impotents. El pitjor és el silenci i la ignorància de l’opinió pública mundial.
Fem una crida a la implementació de les desenes de resolucions de l’ONU sobre Palestina especialment el dret a un Estat Palestí (resolució nº 181) i el dret al retorn dels refugiats palestins (resolució nº 194). L’enderroc del mur de segregació declarat il·legal per part del Tribunal de l’Haia. Fem una crida a trencar el silenci ia alçar la veu contra la indiferència i la ignorància del que està succeint contra el poble palestí a mans de l’exèrcit d’ocupació i de les autoritats israelianes. Europa té molt a dir a aquest aspecte. Veiem amb esperança el boicot als productes dels assentaments i la trucada per part de parlamentaris europeus a l’aixecament del setge a Gaza. En la mateixa línia la denúncia de l’apartheid de l’estat d’Israel per part del relator de Drets Humans a Palestina de l’ONU i la seva crida al boicot de la mateixa manera que es va fer amb l’Estat d’apartheid de Sud-àfrica.
Anis Hawari. Associació Palestina Biladi.
Font: Revista Pobles