Data: dissabte 6 de març
Lloc: Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès (Jardins del Monestir)

Activitats:
18.00 h. Projecció del documental "To Shoot an Elephant" d’Alberto Arce i Mohammad Rujailah.
20.00 h. Presentació de les conclucions del Tribunal Russell sobre Palestina que es farà a Barcelona de l’1 al 3 de març.

Durant les activitats hi haurà té i pastes palestines

Organitza: Col·lectiu Antimilitarista de Sant Cugat (CASC) i Asecop

DIVENDRES 26 DE FEBRER  A LES 20:30 A LA BIBLIOTECA PÚBLICA DE SALT

Pròleg

D'entrada, confesso sense rubor el meu poc entusiasme i els meus limitats coneixements informàtics per navegar per la xarxa. Això em va condicionar a considerar tots els missatges de correu electrònic, tramesos per noms poc clars, com missatges vírics i endimoniats. Els enviaments, sense miraments, a la foguera. Ho faig sempre, i ho vaig fer, fins i tot, amb els tramesos, curiosament, pel periòdic-e "El Dimoni de Santa Eugènia de Ter". Fins que un dia, eldimoni.com, em va enviar un correu-e en què a l'apartat d'assumpte posava: "Cròniques des de Palestina". Quina sorpresa. Lògicament vaig obrir el missatge i em trobo davant de les esmentades cròniques signades pel seu autor, Isidre, que, sense pretendre-ho, guanya l'estima de qualsevol des del primer instant. Així doncs, abans que jo, com a palestí que sóc, li pogués donar les gràcies pel que estava fent per Palestina, se'm va avançar i me les va donar ell pel fet de llegir les seves cròniques.

Hi ha persones que pel sol fet de mirar-les uns instants a la cara ja detectes immediatament la qualitat humana que emanen. Isidre és una d'elles. En veure'l per primera vegada, no em va fer falta formular-li la típica pregunta: què dimonis feies tu a Palestina? Doncs això, ell feia com va fer en anys anteriors a Algèria, el Pakistan, el Kurdistan, l'Índia, el Nepal, etc. Senzillament, solidaritzar-se amb la gent. Com? Vivint amb els més desposseïts, informant-se i explicant al petit cercle que l'envolta -cada dia més ampli- les iniquitats que veu en aquelles llunyanes i a la vegada pròximes llars.

Amb un estil pla i directe i sense recórrer als atractius literaris -la situació real de Palestina no ho permet- l'autor, a través de les seves cròniques, et porta al terreny real dels territoris palestins ocupats per l'invasor exèrcit israelià. Isidre exposa en els seus escrits, com pocs, el saber periodístic i humà d'un observador honest. Un saber tan sincer i tan obert que és capaç de mostrar l'essència de la magnitud del drama palestí. Les cròniques de l'Isidre, el testimoni, recullen la majoria de les qüestions espinoses i una llista indeterminada de les injustícies que causa l'ocupació militar a la població civil palestina. Explica amb senzillesa els estralls que pateixen els palestins a causa del mur de la segregació i l'aïllament; els innombrables check points (llocs de control militars); el bloqueig fronterer contra Gasa; els dotze mil presoners palestins en presons israelianes; els freqüents tocs de queda que impedeixen la població desenvolupar una vida normal; els assassinats i les incursions militars diàries, sense solta ni volta, de les ciutats i aldees palestines; les expropiacions forçoses de terres palestines, per construir assentaments per als ultrafeixistes colons jueus; etc.

Sense cap dubte que és molt encoratjador veure que en aquest món tan hedonista hi hagi persones totalment altruistes. Sense sponsor ni finançament de cap institució, Isidre carrega la seva motxilla i es dirigeix a territoris delmats i deixats de la mà de la dita "justícia i ètica" internacional. Des d'allà envia les seves cròniques, que es converteixen en l'espurna que ajuda, primer, a encendre el fulgor de la flama de les causes justes, i després, a mantenir el foc que ha de sacsejar les consciències.

Gràcies, Isidre, i felicitats.

Salah Jamal

Metge, historiador i escriptor

Barcelona, octubre de 2008

Epíleg

Isidre Pallàs és el meu alter ego. Sense el seu permís. De la mateixa manera que la terra és de qui la treballa i és un dret per al qual no cal cap llei reguladora; de la mateixa manera que Palestina és la terra dels palestins i cap resolució ho reconeixerà prou. Vaig viatjant com a Isidre des de fa un grapat d'anys. Sense la motxilla que ell ha de portar, sense les inclemències que ell suporta... gaudint de la seva mirada, fruint de les seves experiències... Algú pot pensar que no és el mateix, jo els portaria la contrària. I aquestes cròniques que acabeu de llegir donen fe que Isidre, gràcies a la seva sensibilitat, aconsegueix embarcar-te en el seu viatge.

Perquè Isidre no és un turista de postal, no és un viatger a tant la peça... Isidre és un viatjant a l'engròs. Un venedor de realitats al detall, diferents de les que tracten de vendre'ns -dia a dia- els mitjans de comunicació, amb el bombardeig quotidià de falses percepcions maniqueistes... Isidre és aquell comerciant que ens ofereix el producte més car del mercat: l'humanisme, imprescindible en temps de còlera.

Isidre no s'acosta mai a "allò que passa" (a les facultats de periodisme ho saben teoritzar la mar de bé) com l'enviat especial (quant de colonialisme resumeix aquesta expressió mediàtica!), sinó com l'igual que vol saber, descobrir, simpatitzar amb el que es troba pel camí... i -després- el cuc llibertari que porta a dins l'obliga a explicar-ho a tothom... i quan escric "tothom" vull dir -literalment- a tot el món... ell sap que és l'única manera de canviar les coses, de subvertir la realitat resultat de l'autoritat... i que lluny del seu pensament queda aquesta.

Estic convençut que Isidre es trobaria més a gust amb la més pura tradició oral d'explicar històries: seure a l'àgora envoltat d'amics, curiosos, passavolants i traspassar-nos les seves vivències amb intenció. Amb la intenció de descobrir-nos mons propers, dels quals els murs imposats s'entesten a allunyar-nos. Embadalits, l'escoltaríem. Però som a l'època d'Internet (Salah Jamal ja ens ho ha descrit al pròleg).

Isidre, dies abans d'iniciar el seu viatge al país de l'apartheid, ofereix al periòdic-e eldimoni.com la possibilitat d'enviar -per publicar- aquestes cròniques, des de Palestina. "El Dimoni" no s'ho pensa dues vegades. Així neixen les "Cròniques des de Palestina", que ara teniu en suport paper, premiades i en llibre. És ja la segona ocasió en què, després de publicar-se a Internet en eldimoni.com aportacions dels nostres col·laboradors i amics, el resultat ha estat el naixement d'un llibre. Va passar, igualment, amb Quim Curbet, escriptor i editor, amb les seves narracions "Vaig ser jo!" (Després d'això, qui pot afirmar taxativament que internet matarà l'estrella del llibre?).

Aquest llibre i les cròniques en eldimoni.com són una eina. La seva lectura -i cada presentació del llibre- serveix per acostar-nos a la realitat de l'altra riba de la Mediterrània. Fan la feina d'estimular el veïnatge. De deixar de mirar-nos el melic, enlairar els ulls i fixar-nos en l'horitzó que tenim davant per davant. Des del port de Màlaga i Andalusia, des de Girona, des del port de Barcelona -capital del Mediterrani, diuen- i Catalunya. Els palestins, i amb ells tots els pobles de la terra, ens apressen a canviar l'esguard. Amb Isidre és possible. Gràcies, alter ego, per fer de viatjant!

Manel Mesquita

Editor d'eldimoni.com

Santa Eugènia de Ter (el Gironès), octubre de 2008

Diumenge (27) a Girona: Aturem el genocidi a Palestina, no hi ha víctimes anònimes, tota la gent assassinada a Gaza tenien nom i cognoms

Per recordar-los, diumenge -27 des.- a partir de les 6 de la tarda, a la plaça del Vi, davant de l'Ajuntament de Girona, direm en veu alta, un per un, els seus noms. I encendrem 1.413 espelmes en record d'aquells als qui la fúria homicida d'Israel i la indiferència còmplice dels poderosos varen aclucar els ulls per sempre.

> Convidem a totes les persones i organitzacions a adherir-se a aquest acte i a participar llegint alguns dels noms dels morts, morts que no volem anònims ni oblidats.

El proper diumenge -27 des.- fa un any que Israel va començar a bombardejar els pobles i les ciutats de la Franja de Gaza.

Milers de bombes varen caure indiscriminadament sobre zones densament poblades. No va ser una guerra, va ser una matança.

La població de Gaza, completament aïllada del món, rebia un dels atacs més durs de la trista història de la neteja ètnica a Palestina. Mentre els governs del món miraven cap a una altra banda, el terror s'estenia pel nord de la Franja. Beit Hanoun, Beit Latiya, el camp de refugiats de Jabalia i tots els barris de la ciutat de Gaza sofrien els bombardejos indiscriminats. Les xifres de morts omplien les portades des diaris. Els titulars dels telenotícies obrien amb les imatges de les explosions. Israel va prohibir l'entrada de periodistes però no va poder ocultar al món la magnitud del genocidi. Més tard arribaria el torn a les poblacions del sud.

Arreu de Catalunya i del món la resposta de la gent davant de la massacre no es va fer esperar. Concentracions espontànies, actes solidaris i manifestacions varen omplir els carrers de pobles i ciutats de tots els continents. L'exèrcit d'Israel seguia cec la seva bogeria assassina. Del dissabte 27 de desembre de 2008 fins al diumenge 18 de gener de 2009, els milers de tones de bombes varen matar a 1.413 persones i varen destruir cases, escoles, hospitals, mesquites, magatzems, locals comercials, comissaries... sense ni respectar els magatzems de menjar i les escoles de les Nacions Unides, on centenars de persones s'havien aplegat buscant un lloc segur en un infern de focs i d'explosions. La convenció de Ginebra i els drets dels infants, el drets humans i els tractats internacional son papers molls a les mans de l'exèrcit israelià, papers molls, xops de sang palestina.

Un any després, Gaza segueix aïllada, bloquejada, presonera, mentre els assassins -Barak, Livni, Netanianhu, Olmert i els generals de l'exèrcit d'Israel- encara gaudeixen d'impunitat i llibertat, malgrat que el món sencer els acusa de crims contra la humanitat.

Nosaltres volem remarcar que no hi ha víctimes anònimes. Totes les palestines i els palestins que varen morir assassinats tenien nom i cognoms. Tenien una família i vivien a un lloc, treballaven o no, varen néixer un dia sota el cel de Palestina i en varen morir un altre per la voluntat criminal del sionisme.