Pensar l’Apartheid a Palestina significa comprendre la lògica que condueix les polítiques de segregació i racisme. L’aigua, recurs fonamental per a la vida és sense cap dubte un dels punts més foscos de l’ocupació israeliana sobre Palestina.
Quan parlem d’Apartheid per referir-nos al cas de l’ocupació militar de Palestina per part de l’Estat d’Israel, ens referim a una sèrie de fórmules a través de les quals aquesta ocupació il·legal es duu a terme. La fragmentació del territori, la separació a través d’un mur, la creació de carreteres exclusives per a jueus, la detenció constant de persones, l’impediment a la lliure circulació, entre moltes altres. Una d’aquestes maneres de dur a terme l’Apartheid és a través del control dels recursos naturals i la seva subministració diferenciada. L’aigua, recurs fonamental per a la vida és sense cap dubte un dels punts més foscos de l’ocupació israeliana sobre Palestina.
El sistema d’Apartheid de l’aigua va arribar a un punt especialment àlgid quan la companyia nacional d’aigües d’Israel, Mekorot, va tallar el subministrament del recurs a diversos milers de palestins a Cisjordània durant el juny de 2016, precisament quan se celebrava la festivitat més sagrada de l’Islam , el Ramadan. El cas va ser denunciat per l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i Israel va reconèixer que, efectivament, havia tallat el pas de l’aigua als palestins (el que no va afectar els assentaments israelians en el mateix territori), però va argumentar que això es devia a que l’ANP s’havia oposat a aprovar la creació d’infraestructura addicional per a aigua a la regió, fet que ha deixat incapaços a les antigues canonades per transportar l’aigua que requereix el territori. No obstant això, l’assumpte va molt més enllà d’aquest fet puntual i guarda relació amb el motiu mateix pel quin l’ANP no vol aprovar la construcció de nova infraestructura.
Des de la signatura dels Acords d’Oslo II el 1995, es va crear el Comitè Conjunt de l’Aigua Palestí-Israelià (CCA), la funció particular és controlar els recursos aqüífers de Cisjordània i Gaza, particularment per decidir sobre la manutenció d’infraestructura existent i la creació de nova. A la pràctica, com bé diu Amira Hass, el Comitè ha servit per a l’aprovació, fonamentalment, d’infraestructura d’aigües per alimentar els assentaments israelians, atès que un cop muntada, la responsabilitat del subministrament d’aigua recau a Israel a través de la ja esmentada empresa Mekorot. D’aquesta manera, entre 1995 i 2008, el sistema d’Apartheid l’aigua va ser sostingut per cada aprovació de l’ANP per augmentar la infraestructura aqüífera, que finalment acaba lliurant sis vegades més aigua als cinc-cents mil colons israelians per sobre els 2.6 milions d’habitants palestins. Hass denúncia que sota el paraigua dels acords de pau, els propis Estats donants europeus (a més d’altres com Rússia i Egipte) han estat conscients de les conseqüències colonitzadores d’aquests projectes d’aigua, que posen sobre la colonització sionista de Palestina el vel de les suposades “cooperació i simetria” en la presa de decisions.
El CCA funciona amb la possibilitat que tant l’ANP com Israel es vetin mútuament els projectes en cas de sentir que els perjudiquen, però res pot fer l’entitat palestina respecte a la decisió dels recursos més enllà de la línia verda (dins dels límits de l’Estat jueu), de manera que Israel utilitza els recursos compartits de manera discrecional, permetent a les colònies gaudir d’un flux d’aigua, a més, entre el territori de l’Estat i la Cisjordània ocupada. El veto palestí, en tot cas, no té cap efecte si Israel considera que la creació de més assentaments (que òbviament no estan previstos en l’acord de pau) requereix, “per motius de seguretat” una major dotació d’aigua i la creació de nova infraestructura ad hoc.
D’altra banda, una de les formes d’assegurar una major distribució d’aigua per als colons és que els projectes consideren la instal·lació de canonades palestines amb un diàmetre de 2 polzades, versus un diàmetre de 8 a 12 polzades per a aquelles que tenen com a destinació els assentaments il·legals. Això ha estat aprovat per la pròpia ANP davant el temor que projectes de més envergadura siguin simplement vetats per Israel. Així mateix, els 174 projectes d’embassaments d’aigua per als palestins, que van ser aprovats pel Comitè, tenen una capacitat total de 167,950 cm³, en comparació amb 28 projectes per als colons amb una capacitat total de 132.250 cm³. La capacitat mitjana d’un embassament israelià és 4.724 cm³, mentre que la mitjana per a un palestí és de 965. D’aquesta manera, el CCA no ha estat altra cosa que un dispositiu per a l’ampliació dels assentaments israelians a Cisjordània, de la que la pròpia ANP i els països garants dels acords han estat espectadors negligents.
Com argumenta l’organització palestina Al-Haq, contràriament a la creença popular, a la regió l’aigua, sent un tema important, no és particularment escassa i els tres recursos més importants: el Riu Jordà, l’aqüífer de la muntanya i l’aqüífer costaner , travessen territori compartit, només que s’alimenten de manera diferenciada les necessitats dels colons que les dels palestins, cosa que no té res a veure amb l’abundància dels recursos, sinó amb el sistema d’Apartheid que segrega i condemna els palestins a nivells de consum d’aigua per sota dels acceptats per l’Organització Mundial de la Salut. Aquesta entitat considera el consum domiciliari bàsic proper als 100 litres per càpita per dia. La mitjana a Israel, considerant els assentaments il·legals és de 287 lit. p / c p / d, mentre que en el cas dels palestins de Cisjordània, que poden connectar-se a les xarxes d’aigua, arriba als 79 lit. p / c p / d. Per la seva banda, la població palestina que viu a l’Àrea C, de jurisdicció militar israelià, té el 2013 una mitjana de consum de 20 a 50 lit. p / c p / d.
L’Apartheid de l’aigua implica una situació de discriminació evident, que tot i ser denunciada per diverses organitzacions de drets humans, i fins i tot pel parlament francès el 2012, no només persisteix com a eina de colonització, sinó que es reforça constantment a través de la creació de més assentaments il·legals que demanden nous conductes aqüífers i connexió de canonades amb Israel.
Pensar l’Apartheid a Palestina significa comprendre la lògica que condueix les polítiques de segregació i racisme. A Xile, un país que ha privatitzat la seva aigua amb les conseqüències nefastes que avui tenim a la vista, no pot resultar indiferent el sofriment dels palestins, especialment quan Nekorot, la mateixa empresa que sosté el règim de subministrament diferenciat per colons israelians i els habitants palestins dels Territoris Ocupats, té avui contractes al Brasil, Argentina, Xipre, Índia i Uganda i està buscant entrar al mercat grec. La colonització no pot llegir-se separada dels processos de comercialització de la vida per tot el planeta. Per això Palestina funciona com una imatge, extrema per cert, de la realitat sota estat d’excepció permanent del món contemporani.
Font: Maurici Estimar Díaz, eldesconcierto.cl