Aquest mes, un emprenedor cineasta israelià, Mor Loushi, està exhibint el seu nou documental, basat en la major part dels materials esborrats. Les atrocitats reconegudes pels soldats inclouen expulsions forçoses, com l’esmentada més amunt, descripcions gràfiques d’execucions sumàries de presoners de guerra i casos de massacres de vilatans innocents.
*Fotograma de la pel·lícula ‘Censored Voices’ mostra a un exsoldat israelià escoltant de nou una entrevista, censurada per l’exèrcit després de la guerra de 1967. (Noise Film PR)
‘En l’operació, vam haver de netejar la zona dels seus habitants. Es expulsava als vilatans dels seus pobles i es convertien en refugiats, i no un, ni dos, ni tres, sinó una expulsió massiva. I quan veus que tot un poble és portat com xais a l’escorxador sense resistència, entens el que és l’Holocaust. ‘ Testimoni d’un soldat israelià en el documental ‘Censored Voices’, dirigit per Mor Loushi (2015).
Després de la guerra de juny de 1967, l’escriptor israelià Amos Oz, llavors soldat de la reserva de les forces armades israelianes, va revisar, juntament amb un amic, diverses entrevistes amb soldats israelians que van participar en la guerra i en què se’ls preguntava sobre les emocions que els combats havien provocat en ells. Les entrevistes van ser publicades com un llibre titulat Converses amb soldats, més conegut per la meva generació com el llibre de “trets i laments”.
El censor militar (una funció que encara existeix avui, exercida recentment per l’actual ministre de cultura, Miri Regev) va esborrar el 70 per cent de les evidències, ja que, segons la seva opinió, podrien perjudicar la imatge internacional d’Israel.
Aquest mes, un emprenedor cineasta israelià, Mor Loushi, està exhibint el seu nou documental, basat en la major part dels materials esborrats. Les atrocitats reconegudes pels soldats inclouen expulsions forçoses, com l’esmentada més amunt, descripcions gràfiques d’execucions sumàries de presoners de guerra i casos de massacres de vilatans innocents.
Repertori de l’horror
Aquesta 48a commemoració de la guerra de 1967 ha coincidit amb la 67a commemoració de la Nakba, la neteja ètnica de Palestina abans i després de la creació d’Israel el 1948. Hi ha alguna cosa més que una relació simbòlica. El repertori de l’horror confessat pels soldats a la nova pel·lícula ens recorda les atrocitats perpetrades fa 67 anys en una escala molt més gran, però igualment horrible.
Les atrocitats de 1948 van ser ignorades per la comunitat internacional i durant molt temps es va negar la Nakba, mentre la memòria de l’Holocaust semblava oferir carta blanca a Israel per continuar la neteja ètnica de Palestina.
No és estrany, doncs, que quan la gana territorial israelià va ser satisfet en 1967 amb l’ocupació de la totalitat de la Palestina històrica, així com de grans territoris d’Egipte i Síria, aquesta s’aconseguís emprant similars operacions de neteja ètnica com expulsions i massacres.
Hi va haver una diferència entre els dos capítols d’atrocitats comeses en les dues guerres. El 1967, Israel estava menys segura sobre la possible complaença global, i nord-americà, respecte a la crueltat dels seus mètodes sobre el terreny i, per tant, va intentar ocultar-los de les mirades indiscretes. No obstant això, el mur de secretisme que va construir Israel gairebé es trenca quan el vaixell de l’armada dels EUA ‘USS Liberty’ espiar les comunicacions entre les tropes a la Franja de Gaza el 8 de juny de 1967, revelant probablement les execucions sumàries de presoners de guerra egipcis i de civils palestins. El vaixell va ser destruït aquest mateix dia per la força aèria israeliana.
Més tard, les atrocitats van ser corroborades per testimonis i van sortir a la palestra quan es van descobrir fosses comunes el 1995 a l’àrea d’Al-Arish, al Sinaí, el que va provocar que les relacions entre Egipte i Israel es tornessin tenses, tal com va informar la CNN en aquell moment.
La cadena televisiva va entrevistar, per primera vegada, a familiars i supervivents d’aquests crims de guerra, que van recordar les massacres de centenars de persones. La relació entre l’atac no provocat contra el ‘USS Liberty’ i el desig d’ocultar les massacres i les execucions va ser investigat a fons per James Bamford en el seu llibre Body of Secrets (2001).
Així, doncs, les cintes recentment publicades corroboren atrocitats ja conegudes i relatades per les mateixes víctimes (en aquest cas, incloent els 34 membres de la tripulació del ‘USS Liberty’ que van sobreviure a l’atac). Tot això s’assembla molt a la forma en què els documents israelians desclassificats en els anys 80 van corroborar la història oral palestina i els testimonis de la Nakba.
Purificar als agressors
En tots dos casos, va passar un temps abans que la versió de les víctimes fos escoltada, després d’haver estat deixada de costat pels intel·lectuals i els mitjans de comunicació occidentals com un producte de la imaginació oriental.
En la nova pel·lícula, els testimonis israelians no esmenten els noms dels llocs ni les dates, i tampoc sabem qui eren les víctimes palestines i egípcies. Eliminar els noms i deshumanitzar les víctimes són dues cares de la mateixa moneda i, d’aquesta manera, els nous i punyents testimonis es presenten amb cautela com un acte que purifica als agressors, en lloc d’honrar a les víctimes.
És un altre cas de “trets i laments”: el problema no és que una nena perdés un ull, una casa fora demolida o un presoner de guerra desarmat fos executat. L’objectiu és netejar l’ànima turmentada del victimari i no hi ha res com una confessió perquè tot s’esvaeixi.
Noms i dates, fins i tot éssers humans tan reals, requereixen no solament reconeixement, sinó també rendició de comptes. Demanar perdó no és suficient en tots els casos, sobretot quan la lliçó no ha estat apresa. Així, any rere any des de 1967, fins a les últimes setmanes, els palestins, amb els seus rostres i els seus noms, segueixen sent expulsats, empresonats sense judici i assassinats.
Realitat permanent
En aquest nou documental, fa l’efecte que aquests crims van ser el resultat inevitable de la guerra de juny de 1967. Però, en realitat, els crims comesos després de la guerra van ser molt pitjors en tots els sentits. Les atrocitats no van ser el resultat de la guerra, sinó que van formar part dels mitjans emprats per Israel per resoldre la difícil situació que la nova conquesta territorial va suposar per a l’estat jueu: la incorporació de gairebé el mateix nombre de palestins que havia expulsat el 1948 .
Després de la guerra, es van afegir altres mitjans per a resoldre aquest problema. L’objectiu, el mateix de sempre: tenir la major quantitat de territori palestí possible amb el menor nombre de palestins possible en ell. La nova estratègia, després de la guerra, es va basar en la lògica que si no es pot expulsar a la gent, es la s’envoltarà a les zones en què viu negant-li tota sortida o accés fàcils al món que els envolta.
A partir de 1967, els palestins que seguien a Palestina van ser empresonats en petits enclavaments envoltats de colònies jueves, bases militars i àrees d’exclusió que trossejaven la seva geografia. En els territoris ocupats, Israel va crear una xarxa de controls que molts líders del Congrés Nacional Africà han considerat molt pitjor que el pitjor moment de l’apartheid sud-africà. Els israelians van vendre aquest mètode al món com una forma temporal i necessària de mantenir el seu domini en els territoris “disputats”. Els mitjans “temporals” s’han convertit en una forma de vida i una realitat permanent sobre el terreny, de manera que Israel va buscar la legitimitat internacional a través dels Acords d’Oslo de 1993. I gairebé ho va aconseguir.
Ara, quan commemorem el 48è aniversari de la guerra de 1967, hauríem de recordar que això va ser un capítol més de la història de despossessió, neteja ètnica i genocidi gradual dels palestins.
El “procés de pau” que va començar fa més de dues dècades va estar basat en el supòsit que el “conflicte” va començar el 1967 i acabarà amb la retirada d’Israel de Gaza i Cisjordània.
Però, en realitat, el “conflicte” va començar el 1948, si no abans, i la pitjor part del mateix no va ser l’ocupació militar de 1967 d’aquelles parts de Palestina que Israel no va poder controlar en 1948, sinó, més aviat, la impunitat que la comunitat internacional segueix atorgant a Israel perquè continuï cometent aquests crims.
Només cal esperar que els qui tenen poder per canviar el món comprenguin, com ho va fer el soldat citat al començament, que hi ha més d’un holocaust i que tots, independentment de la seva religió o nacionalitat, poden ser víctimes o agressors en el mateix.
Font: New evidence from 1967 war reveals Israeli atrocities
Sobre l’autor: Ilan Pappé és professor d’història i director del Centre Europeu d’Estudis Palestins de la Universitat d’Exeter. És autor de diversos llibres sobre la història de Palestina. Pot consultar Viquipèdia per a més informació.
Sobre el traductor: Javier Villate manté el bloc Disenso, amb articles, anàlisis i traduccions sobre Palestina, Israel i l’Orient Mitjà. Li pots seguir a Twitter com @ bouleusis00
Font: Ilan Pappé, The Electronic Intifada / Traducció: Javier Villate, Bloc Disenso desde palestinalibre.org