BDS, deu anys d’una estratègia exitosa per a Palestina


Es compleixen avui 10 anys de la crida de la societat civil palestina al BDS, sigles per les quals es coneix la demanda de Boicot, Desinversió i Sancions a Israel fins que no compleixi amb tres condicions reconegudes pel Dret internacional: la fi de l’ocupació de Cisjordània, Gaza i Jerusalem Oriental; la satisfacció del dret al retorn dels refugiats palestins dispersos pel món; i la fi de la discriminació que pateixen els palestins de nacionalitat israeliana.

 

En la dècada transcorreguda, la campanya BDS ha transformat de manera radical el panorama de la lluita per la justícia a Palestina, tant a l’interior de la pròpia societat palestina com a nivell internacional. El seu èxit es fonamenta en quatre principis estratègics. Els enemics del BDS, sabedors de la seva efectivitat, malden per enterrar sota un munt de llocs comuns, però la fórmula del BDS és tan senzilla com eficaç.

 

 

1. Inclusiu i no violent. El BDS és un moviment civil i pacífic, el protagonisme està en mans dels ciutadans.

 

La Crida de la societat civil palestina al Boicot, Desinversió i Sancions contra Israel fins que compleixi amb la llei internacional i els principis universals dels drets humans es va publicar el 9 de juliol de 2005 amb el suport de 172 associacions, sindicats, ONG i partits de tota tendència, representants dels diferents substrats de la societat palestina (dones, joves, treballadors, refugiats, palestins de l’interior d’Israel, dels Territoris Ocupats i de la diàspora). Si bé les organitzacions palestines van abanderar la Crida, cap d’elles ha sostret el protagonisme als individus, que de forma horitzontal i en tot el món s’organitzen i protagonitzen les diferents campanyes de BDS. D’aquesta manera, depenent del context, es llancen campanyes dels diferents tipus de boicot (comercial, acadèmic, cultural, esportiu), de desinversió (bancària, financera, empresarial) o per forçar els organismes internacionals a què facin efectives les sancions a Israel pel incompliment dels seus compromisos legals. El Comitè Nacional del Boicot (BNC, segons les seves sigles en anglès), amb seu a Ramallah, s’encarrega de la coordinació general.

 

A Espanya les iniciatives són diverses i autònomes, si bé la Xarxa Solidària Contra l’Ocupació de Palestina (RESCOP) les canalitza. A Amèrica Llatina, arran de la demanda de diverses agrupacions nacionals d’una plataforma comuna per impulsar el BDS a la regió, el BNC posarà en funcionament el proper mes les pàgines web en espanyol i portuguès del BDSmovement.net, que se sumaran a les que ja existeixen en àrab i anglès. Per als activistes d’aquesta part del món, el pes en el boicot econòmic és cada vegada més gran, aquesta iniciativa no només és important en termes estratègics, sinó que a més reflecteix la sensibilitat del BNC per superar vells vicis “eurocèntrics”.

 

Però sens dubte el que millor exemplifica el caràcter inclusiu del BDS és la participació en les seves campanyes de jueus de diferent origen, tant israelians (com els del grup Boycott from Within) com nord-americans (Jewish Voice for Peace) o d’arreu (Xarxa de Jueus Antisionistes).

 

2. Històricament oportú. El BDS va néixer en una conjuntura crítica per a Palestina, i des dels seus inicis el 2005 ha mantingut un marcat sentit de la responsabilitat històrica.

 

Tot va començar, parlant en termes generals, un any abans, el 2004. L’embrió del BDS va ser la crida al boicot acadèmic que els professors i investigadors palestins van fer aquell any als seus col·legues, sobretot europeus. Els instaven a trencar les relacions institucionals amb els seus homòlegs israelians en tant aquests no denunciessin a les seves universitats i centres de recerca per la seva complicitat amb l’ocupació i la discriminació. En la seva reflexió destacaven la necessitat d’implementar formes de desobediència civil que trenquessin amb l’espiral de violència fruit de la Segona Intifada. El 9 de juliol de 2004 la Cort Penal Internacional va estipular la il·legalitat del Mur de Cisjordània, que en aquells dies encara estava en la seva fase inicial. El Mur, de manera simbòlica, materialitzava el fracàs dels Acords d’Oslo i la incapacitat de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) per fer efectiu el compliment d’uns drets nacionals mínims.

 

També en 2004, al novembre, va morir Iàsser Arafat, qui, malgrat diferències i disputes, havia aglutinat la voluntat nacional i retornat a Palestina al tràfec mundial, després d’haver estat esborrada del mapa en 1948. No obstant Arafat l’ANP va perdre bona part de la seva legitimitat. Va ser en aquest context, caracteritzat per una colonització galopant i una total falta d’expectatives, en què els palestins dels Territoris Ocupats van llançar la campanya BDS al marge de la política seguidista de l’ANP: es va tractar d’una aposta a llarg termini que ja ha demostrat la seva efectivitat en termes de mobilització i èxits. Només cal escoltar les recents declaracions del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, posant al BDS a l’altura de l’Iran i Hezbollah, les grans obsessions d’Israel en la seva particular retòrica nacionalista, per calibrar l’avanç del moviment.

 

Amb tot, Gaza ha marcat els punts d’inflexió de la campanya BDS. La brutalitat de la guerra del 2008-2009, televisada com no havia passat abans, va aixecar una onada de solidaritat popular a nivell mundial que el BDS va canalitzar en mesures concretes de boicot comercial i cultural. Empreses com Veolia, SodaStream o Mekorot, còmplices amb l’ocupació, van veure com en diferents països (França, Argentina, Holanda, Estats Units) perdien contractes després de les campanyes de pressió d’activistes locals. També el BDS cultural va veure créixer el nombre d’artistes que es van negar a actuar a Israel (Elvis Costello, Carlos Santana), en el deixant de la campanya iniciada per Roger Waters o Ken Loach. L’agressió contra Gaza de 2014 va aplanar el camí del BDS en dos àmbits que fins a la data havien resultat més complicats: el de les desinversions i el de les sancions. De forma més o menys encoberta, l’impacte de les desinversions es va reflectir en la reducció del 50% de les inversions estrangeres a Israel en la segona meitat de 2014. Quant a les sancions, després de l’adhesió de Palestina a la Cort Penal Internacional a gener de 2015, les autoritats palestines acaben de presentar la primera acusació formal contra Israel per crims de guerra i contra la humanitat.

 

3. Performatiu. El BDS incideix en la realitat en la mateixa mesura que la realitat, palestina i mundial, el condiciona i conforma.

 

Des que el BNC va llançar la crida original, el model sud-africà de lluita no violenta contra l’apartheid va ser una referència. Són conegudes les excel·lents relacions entre Mandela i Arafat, però existien a més vincles personals i institucionals dels activistes palestins amb els líders antiapartheid, que van estimular el primer marc d’actuació. Com ha indicat en diverses ocasions Omar Barghouti, un dels cofundadors del BDS, la interlocució amb Sud-àfrica i la seva experiència han facilitat durant aquests anys la redefinició crítica del BDS en termes pròpiament palestins. La campanya està sempre en procés d’avaluació i adequació. I potser sigui aquesta capacitat de repensar-el que ha assegurat al BDS, per sobre dels seus molts enemics (des de l’elit israelià als lobbys sionistes de Washington i París), la supervivència en un context regional i internacional cada vegada més hostil a la lluita per l’emancipació dels pobles, i en particular dels pobles àrabs.

 

En concret, el BDS ha hagut d’encarar el col·lapse de les negociacions entre l’ANP i el Govern israelià, i s’ha vist confrontat a la realitat sobre el terreny de la inviabilitat del paradigma dels dos Estats. Perquè l’ANP i les institucions internacionals són còmplices per igual de la política de fets consumats d’Israel: augment de la colonització (de 190.000 colons el 1989 als 600.000 a 2014); augment de la confiscació de terres (el Mur, les carreteres, els assentaments “il·legals” i el terreny sostret per donar servei a les colònies s’han menjat una bona part del ja exigu 18% del territori de Cisjordània que quedava sota control palestí directe a Oslo); augment de la repressió (hi ha 6.900 presos palestins en presons israelianes, la majoria a “detenció administrativa”); augment del nombre de morts (entre 2000 i 2014, van ser assassinats 9.100 palestins, d’ells 2.053 menors d’edat, o com destaca UNICEF, un nen palestí mor víctima de la violència cada tres dies); augment del desplaçament forçós de població (les víctimes més recents són els beduïns del desert del Néguev, sotmesos als plans governamentals de reagrupació forçosa); augment de la guetització de Gaza i de la discriminació institucionalitzada dels palestins israelians (l’últim episodi és el projecte de reforma de les lleis fonamentals de l’Estat d’Israel per declarar-un Estat jueu). Com diu amb sorna Ramzy Baroud, analista palestí, si alguna cosa positiva té tot això és que ha tornat a situar al centre del debat, després del llarg interregne “negociador”, els drets palestins reconeguts per Nacions Unides. I això és un èxit innegable del BDS.

 

De la mateixa manera que la campanya BDS va responent a una realitat cada vegada més hostil i en contínua mutació, també obliga a les diferents instàncies a posicionar-se: al govern d’Israel, a l’ANP ia la comunitat internacional. A la seva manera cadascú s’ha pronunciat. Israel, pensant en com garantir una supervivència impossible en les actuals condicions, abocat com està a la marginalitat internacional. L’ANP, modulant el seu mesquí discurs antiboicot amb distincions improcedents entre Territoris Ocupats i Israel. I la comunitat internacional despertant, a la força, de la seva política de l’estruç davant la pressió de la demanda de justícia.

 

4. Transversal. El BDS s’assenta en una visió interseccional de la lluita per la justícia a Palestina.

 

Aquest caràcter de les campanyes de boicot i desinversió ha estat clau en el seu èxit. Si bé resulta evident la universalitat de les demandes palestines, vehicular actuacions concretes en el marc ampli dels drets universals de les minories, els desheretats i els oprimits requeria un esforç estratègic que superava les experiències prèvies de boicot als Estats Units i Sud-àfrica, així com les de la resistència palestina. El BDS ha sabut mostrar el fons racista, xenòfob, masclista, patriarcal, orientalista i neoliberal que subjau en la persistent colonització de Palestina, i enllaçar la seva denúncia amb altres lluites contra aquestes mateixes xacres.

 

Aquesta transversalitat ha propiciat la trobada amb activistes de totes les latituds, cosa que no només ha servit per donar a conèixer i popularitzar el BDS (per exemple, Naomi Klein i Angela Davis han donat suport al boicot des de la seva militància altermundista i antiracista) sinó que ha fet possible alguns dels seus majors èxits, fins i tot en el pla econòmic, com la pèrdua del contracte per a les Olimpíades del Brasil de l’empresa G4S, líder en sistemes de seguretat / repressió; o el desmantellament de la multinacional alimentària Agrexco, els productes “israelians” dels Territoris Ocupats competien amb els francesos.

 

A nivell intern palestí, l’horitzontalitat del BDS ha aconseguit mobilitzar a la lluita contra l’ocupació i l’apartheid a significatius sectors de la població que abans havien quedat al marge de la resistència política. Es tracta d’una de les conquestes més importants a mig termini per a la societat civil palestina. Un cas notable és el del moviment LGTB palestí, que sumant-se al BDS ha denunciat la manipulació de la qual venia sent objecte per part dels seus col·legues israelians, dedicats a convèncer al món de l’existència d’un Israel “rosa” davant de la “barbàrie “homòfoba àrab.

Desmont Tutu  Amb Omar Barghouti; L’home darrere del moviment BDS

 

Un objectiu: la fi de les formes de despossessió polivalents

 

Des de 1948 els successius governs israelians han practicat el que Judith Butler, filòsofa jueva nord-americana, ha caracteritzat com a “formes de despossessió polivalents”. Els palestins s’han enfrontat a elles amb diferents estratègies de resistència al llarg de més de seixanta anys. Des de 2005, el moviment BDS s’articula seves campanyes directament contra els grans vectors d’aquesta despossessió sistemàtica: l’ocupació, l’apartheid i la negació dels drets dels refugiats, recorrent a la legislació internacional ia la lluita comuna per un món més just.

 

El BDS és una estratègia, no un fi. Si triomfa, està cridat a desaparèixer, ja que troba la seva raó de ser en la lluita per la justícia i la reparació històrica a Palestina. En la mesura que s’obtinguin, el boicot, la desinversió i les sancions no tindran objecte, perquè la justícia haurà arribat a Palestina.

Font: eldiario.com