De vegades els militars solen ser més lúcids que els polítics. Dic: els militars de veritat, que amb o sense raó barallen sobre el terreny i s’enfronten a una realitat que els polítics desconeixen, i molts analistes mesurats tergiversen.
Tal és el cas del general Yair Golan, subcomandant de l’exèrcit que des de 1948 ocupa Palestina. “Em fa por -va afirmar el militar- veure vestigis entre nosaltres de les esgarrifoses tendències que regnaven a tot Europa, i especialment a Alemanya fa 70, 80, 90 anys.”
Golan va qüestionar el tret que el sergent Elor Azaria (20 anys, paramèdic de combat) li va pegar al palestí Abdel Fatah al Shari (21 anys), qui estava ferit a terra (Hebron, Cisjordània, 24 de març). “No tot el que fem és correcte”, ha manifestat.
Té raó. No és correcte que el autoinvestit “exèrcit més moral del món” assassini amb impunitat a un ésser humà. Però el notable és que per primera vegada en més de 10 anys un soldat jueu va ser assegut davant d’un consell de guerra que podria condemnar-lo a 20 anys de presó.
Segons l’organització no governamental jueva Yesh Din (que ofereix assistència legal a palestins), l’exèrcit invasor va obrir 262 processos d’investigació des de 2001, en què van resultar sancionats 22 militars. Només en 2004 va ser jutjat i condemnat un soldat a vuit anys de presó. Mes no per assassinar un palestí, sinó a un activista britànic que participava en una manifestació a la franja de Gaza.
No obstant això, en l’entitat neocolonial que presumeix de ser la “única democràcia de l’Orient Mitjà” (i el partit governant d’extrema dreta, el Likud, acaba de ser acceptat com a membre del Parlament Europeu …) també regeix el dret de “pensar diferent “. Així doncs, la inquietud del general Golan troba agafadors davant de rabins ultraortodoxos com Chaim Kanievsky, qui en ser consultat per metges militars els va dir: “Si un palestí ferit estava en perill de mort, havien de deixar-lo morir”.
Per la seva banda, l’articulista Uri Misgav va alertar al diari Haaretz sobre el llenguatge de Bezalel Smotrich (diputat del partit Llar Jueva), quan parla del “moment sagrat i pur del naixement d’un nen jueu”. Smotrich i la seva dona van exigir no compartir l’espai físic amb els àrabs a les sales de maternitat dels hospitals, perquè “els àrabs són els enemics per necessitat”. Misgav apunta: “Aquesta és una manera de pensar nazi. Els Smotrich i els seus seguidors són judeonazis”.
La tòxica cadena de voluntaris i mitjans jueus del web alineats amb l’Hasbarà (propaganda terrorista for export de Netanyahu) assegura que les expressions d’odi en l’enclavament neocolonial són marginals. No obstant això, les enquestes van revelar que 57 per cent de jueus van rebutjar el judici al sergent Azaria i, a Tel Aviv, milers van acompanyar als seus pares cridant a la plaça Yitzhak Rabin: “És un heroi”, “Llibertat al soldat”.
No cal aclarir que no tots els jueus són com Smotrich. Però sense el seu partit, Netanyahu no hagués pogut armar la majoria per ser elegit primer ministre. Que en l’enclavament, diria la Hasbarà, ningú compta amb llum verda per incitar a la violència. Però els fets són més durs que la propaganda. Així, la nena palestina Dima a Wawi (12 anys), detinguda el 9 de febrer, va ser condemnada dos mesos a presó per portar un ganivet, mentre que ningú ha demandat fins a la data als autors de The King ‘s Torà, escrit per dos rabins que demanen l’assassinat dels nadons palestins.
A finals de desembre passat la periodista Lisa Goldman va reportar que els festejantes del casament d’una parella de dretans radicals es van filmar ballant i cantant mentre agitaven una foto d’Alí Dawabsheh, el nadó palestí de 18 mesos assassinat al juliol en un atac incendiari a la seva casa, en el llogaret cisjordana de Duma. En el vídeo, gravat amb telèfon mòbil, un convidat s’enfila la foto del nadó amb un ganivet.
De la seva banda, el corresponsal anglès Jonathan Cook (resident a Natzaret) glossa un informe de l’observatori Metges pels Drets Humans a Israel (PHRI, per les sigles en anglès), en el qual es diu que els palestins ferits en combat romanen fins a dos hores sense rebre tractament. “Els soldats jueus -apunta l’informe- es neguen a permetre que els equips palestins en els territoris ocupats puguin arribar fins als palestins ferits, disparant contra les ambulàncies i atacant al personal paramèdic.”
PHRI va acusar les principals entitats mèdiques de Tel Aviv -Associació Mèdica d’Israel (que determina els codis metges) i Magen David Adom (que supervisa els serveis d’ambulàncies) – d’ignorar les proves que s’han recollit sobre aquests atropellaments.
El polític laborista Yitzhak Herzog va atribuir als “” (sic) de l’extrema dreta les protestes a favor de sergent homicida, que només busquen “… afeblir els valors de les forces armades”.
En tot cas, són justament els valors d’aquest corrent principal (que el general Golan diu nauseating trends) els que s’han anat imposant en la societat de l’enclavament neocolonial, partint-, vertiginosa i irreversiblement, entre dretans, extremistes de dreta i assassins.
Font: José Steinsleger, La Jornada – Mèxic