Roger Waters, antic lletrista i vocalista del conjunt de rock Pink Floyd no només com a artista és millor que Caetano Veloso i Gilberto Gil (l’àlbum The Wall, la seva opera prima, el col·loca en un nivell inabastable per als bahians), sinó que val molt més que ells com a ésser humà i com a persona política.
Waters integra el moviment global BDS (boicot, desinversió i sancions) que pressiona Israel perquè desocupi els territoris del poble palestí que va ocupar manu militari. En aquest sentit va enviar una carta a Caetano ja Gil exhortant-los a no presentar-se en un dels països més transgressors dels drets humans del món actual, país genocida i réprobo (les bestialitats van ser condemnades innombrables vegades per l’ONU).
Per mitjà dels seus assessors, els dos van demostrar que són molt diferents del que expressen les seves cançons.
Gilberto Gil prefereix incrementar el seu compte bancari que “quedar a casa (…) preparant consignes en nom de l’amor per als companys que esperen als carrers en el món sencer” (Questao de ordem).
I de Caetano Veloso mai més podrem esperar que ens ajudi a “destruir prestatges, estàtues, vidrieres, vaixelles, llibres, sí” (É Proibido proibir) Prefereix embutxacar els nous xéquels, la moneda israeliana.
Hi ha una pàgina sobre el tema a youtube que recomano: Tropicalia nao combina amb apartheid (El tropicalisme no combina amb l’apartheid).
Transcrivim completa la carta de Waters que Caetano i Gil, sovint tan “verborrágicos”, no van respondre:
Benvolguts Caetano i Gilberto,
Quan veig les vostres fotos, escolto la vostra música, llegeixo les històries de les vostres lluites personals i professionals, recordo totes les lluites de tots els pobles que han resistit al domini imperial, militar i colonial al llarg del mil·lenni, que van lluitar pels presos i els morts. Mai va ser fàcil però sempre lògic.
En una de les seves cançons, Gil, vostè esmenta l’arquebisbe Desmond Tutu. No parlo portuguès però entenc que vostès aplaudeixin la resistència de l’arquebisbe Tutu al racisme i l’apartheid que van acabar derrotats a Sud-àfrica. Van ser dies tempestuosos quan la comunitat mundial d’artistes estava braç a braç amb els seus germans i germanes oprimits d’Àfrica. Nosaltres, els músics, lideràvem llavors aquella reacció, en suport a Nelson Mandela, a l’ANC, al poble africà oprimit, a tots els seus presos ia tots els seus morts.
Estem ara davant d’una oportunitat igualment significativa. Ens trobem en un punt culminant. Els que estem convençuts que el dret a la vida humana decent ia l’autodeterminació política han de ser universals, estem d’acord amb 139 països de l’Assemblea General de l’ONU, centrats a Palestina.
Després del brutal atac d’Israel de l’últim estiu a la població palestina de Gaza, l’opinió pública es va inclinar a favor de les víctimes, a favor dels oprimits i dels que no tenen privilegis, a favor dels presoners i dels morts.
El primer ministre d’Israel Netanyau i el seu Govern d’extrema dreta, em recorden el conte del “Nou vestit de l’emperador”. Certament no hi va haver mai, per les seves calúmnies, un gabinet tan exposat com aquest. Es condemnen cada vegada més a cada instant, a cada discurs racista “Mira mamà l’emperador està nu!”
Vaig tenir fa poc l’oportunitat d’escriure una carta al jove artista anglès Robbie Williams, vaig compartir amb ell el destí de quatre joves palestins que jugaven a futbol en una platja de Gaza i van ser assassinats per l’artilleria israeliana. Per què porto ara l’esment d’una platja i del futbol? Per què? Perquè de Brasil, conservo la platja d’Ipanema al meu cap, recordo els concerts que vaig fer a Sao Paulo, Porto Alegre, Manaus i Riu, com podria oblidar-los? Tinc una samarreta de futbol signada: “per Roger de seu fan Pelé”.
L’última vegada que vaig estar una criatura innocent havia mort atropellada per un acte en què uns criminals fugien de l’escena del crim. Es palpava el dolor nacional, era tot molt inclusiu, vosaltres, tots vosaltres, us condolíais d’aquella pobra criatura. De múltiples maneres vosaltres sou un raig de llum per a la resta del món.
Com sabeu, els artistes internacionals preocupats per la defensa dels drets humans a la Sud-àfrica de l’apartheid es van negar a creuar certs límits per tocar a Sun City a aquells dies, Little Steven, Bruce Springsteen i uns cinquanta músics més van protestar per la cruel i racista opressió dels nadius de sud-africans.
Aquells artistes van ajudar a guanyar aquella batalla i nosaltres els militants del moviment no violent de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) per la llibertat, la justícia i la igualtat dels palestins, també guanyarem aquesta contra les polítiques igualment racistes i colonialistes del Govern d’ocupació d’Israel. Seguirem pressionant per la igualtat de drets per a tots els pobles de Terra Santa. De la mateixa manera que els músics no van tocar a Sun City tampoc anem a tocar a Tel Aviv. No hi ha espai actualment al món per a un altre règim racista d’apartheid.
Quan tot això acabi anirem a Terra Santa, cantarem les nostres cançons d’amor i de solidaritat, contemplarem les estrelles a través del fullatge de les oliveres, sentirem l’olor de la fusta cremant-se en les fogueres dels nostres amfitrions i apreciarem la seva llegendària hospitalitat. Però fins que això no acabi, fins que tots els pobles siguin lliures, anem a mantenir el nostre emblema a la zona, una línia que no creuarem, no anirem a divertir als cortesans del rei tirà.
Benvolguts Gilberto i Caetano, els presoners i els morts estenen les seves mans. Si us plau uneixin-se a nosaltres cancel·lant els seus concerts a Israel.
Roger Waters
Font: O gran Roger Waters conclama tropicalistes a boicotarem Israel. us nanicos Gaetano i Gil dizem não
Font: Naufrago dóna Utopia, Rebelión (Traduït del portuguès per Rebel·lió per Susana Merino) desde palestinalibre.org