Palestina dóna benvinguda a resolució d’Unesco sobre Jerusalem

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 Les autoritats palestines van celebrar la resolució adoptada avui per la Unesco en la qual es nega tot vincle entre la Muntanya del Temple de Jerusalem i el judaisme, limitant-se a considerar-lo un lloc de culte musulmà, en el qual s’erigeix ​​la mesquita d’Al-Aqsa.

 En un comunicat, el ministeri palestí d’Afers Exteriors assenyala que aquesta resolució «té per objectiu posar fi a les accions perilloses i il·legals d’Israel contra els llocs sagrats» de la ciutat.

 «L’Estat de Palestina dóna la benvinguda a l’adopció de dues resolucions a la Unesco, que reflecteixen el continu compromís de la majoria dels seus estats membres de confrontar la impunitat i defensar els principis sobre els quals es va fundar», s’indica a la nota .

 La nota assenyala que l’Estat Palestí lamenta, però, «que alguns països van sucumbir a la campanya de relacions públiques i intimidació orquestrada per Israel» que addueix, «va canviar el focus» de la decisió que, segons defensa, se centra en «les accions il·legals i colonials d’Israel a Jerusalem aquest ocupada «.

 La iniciativa palestina «té per missió posar fi a les perilloses i il·legals accions d’Israel contra els llocs sagrats a Jerusalem i els drets dels palestins, inclòs el dret de culte».

 Els 58 membres del Consell Executiu de la Unesco van votar una iniciativa que demanava condemnar Israel per diferents qüestions relacionades amb Jerusalem i que va ser presentada per Palestina amb el suport d’Egipte, Algèria, Marroc, Líban, Oman, Qatar i Sudan.

 La resolució desaprova de forma contundent l’actitud d’Israel respecte a l’accés al lloc i es refereix a ell únicament com la mesquita d’Al-Aqsa, qualificant-lo de lloc únic de l’islam.

 Considerat el tercer lloc més sagrat de l’islam després de la Meca i Medina, la mesquita va ser erigida en el lloc que els jueus consideren com el recinte sobre el que es van alçar els dos temples bíblics, el de Salomó (destruït pels babilonis al segle VI de C.) i el d’Herodes, destruït per les legions romanes en l’any 70 dC

 Israel, que controla el lloc des de la Guerra dels sis dies de 1967, quan va ocupar la part oriental de Jerusalem, permet l’oració dels musulmans en el lloc, però en ocasions restringeix el seu accés per motius de seguretat.

 No obstant això, les autoritats israelianes no permeten l’accés dels jueus a l’anomenada Esplanada de les Mesquites, a fi d’evitar possibles aldarulls.

 «Palestina continuarà defensant el dret del nostre poble a través de tots els mitjans legals i diplomàtics al seu abast, incloses organitzacions de l’ONU», assenyala el comunicat palestí.

 Font: Agència EFE

La tempesta groga a Israel

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mario Vargas Llosa visita Cisjordània i escriu sobre el drama dels territoris ocupats.

 

David Grossman és un dels grans escriptors israelians. Era un jove periodista de la ràdio oficial el 1987, quan va decidir abandonar la rutina de les notícies per endinsar-se al drama provocat pels assentaments de colons en territoris ocupats a Palestina des de la guerra de 1967.

  En 20 anys cap escriptor s’havia acostat allà. Ara un alt percentatge d’israelians no sap què passa en aquesta zona, on es desenvolupa el que llavors Grossman (Jerusalem, 1954) va contemplar com una agressió als drets humans. La situació ha empitjorat. El resultat d’aquella visita va ser un llibre, El vent groc, que va commoure a milers de lectors i va provocar la seva expulsió de la ràdio i la malvolença d’alguns dels seus companys. Aquesta obra de Grossman ha servit perquè ara un grup d’escriptors prolonguen l’experiència dramàtica de l’escriptor israelià amb els seus propis textos. Entre aquests autors hi ha el premi Nobel Mario Vargas Llosa, que acaba de revisitar els territoris ocupats de Cisjordània.

 Va haver-hi caps de l’Exèrcit, responsable principal d’aquella agressió als drets humans dels palestins, que van aconsellar als seus oficials que llegissin també El vent groc. A Yehuda Shaul, que ara té 33 anys, no va fer falta que l’hi aconsellessin seus caps: ell el va llegir quan encara era un sergent d’operacions a Hebron, una de les metàfores de la política d’assentaments israelià, i va trobar que el que relatava Grossman sobre la discriminació, racial, política i civil dels palestins havia de ser denunciat.

 

EL NOBEL PUBLICARÀ UNA SÈRIE DE CRÒNIQUES

L’agenda de Mario Vargas Llosa, de 80 anys, ha estat gairebé la d’un reporter de guerra, i ell mateix la esmicolarà a EL PAÍS a través de la publicació de diversos reportatges a partir del 30 de juny. A més, l’experiència ha estat recollida en un documental per EL PAÍS TV, que també serà emès al web del diari.

 L’experiència, no en va, ha estat molt intensa. Tant la d’ell com la dels que li hem pogut acompanyar. Hem vist com es lleva a les quatre de la matinada per assistir a les cues dels treballadors palestins que han d’esperar hores davant d’unes reixes implacables en un checkpoint per entrar a complir els seus horaris a Israel, o com puja i baixa per les carreteres o camins o coves impossibles de les aldees on resisteixen els palestins, o com va fent-se amb la informació que necessita per després confeccionar el seu relat. A l’presenciar la seva forma d’actuar no només entenem com ha fet alguns dels seus llibres més famosos sinó també com conserva en forma la seva teoria del compromís de l’escriptor amb la realitat. No és gens freqüent que un premi Nobel de Literatura, autor de novel·les com Conversa a La Catedral o La festa del chivo, faci un exercici d’aquest tipus.

 Ell, amb Miki Kratsman, jueu argentí que va arribar a Israel als 12 anys i aquí es va fer fotògraf i professor, van crear Breaking the Silence (Trencar el Silenci) el 12 de març de 2004. Composta per militars que van complir el servei, l’organització va decidir recopilar testimonis anònims de soldats les identitats guarden en secret. L’escàndol ha estat tan gran com les amenaces que ara s’han intensificat contra ells. Miki Kratsman diu, amb la tranquil·litat d’un veterà (té 57 anys), que es pujarà el to d’aquesta repressió. I les evidències que tenen en Breaking the Silence són aclaparadores. «Però no ens rendirem. Guanyarem «diu Shaul.

 «La lluita és contra els assentaments. No és contra Israel «, continua:» Jo sóc un patriota, un sionista, la meva família és conservadora, tinc 10 germans, alguns són colons; jo no aniria on hi ha colons, però no vull que els meus nebots creixin sense mi ni jo vull viure sense ells. Així que vaig a veure’ls «. La seva lluita és moral: ni ell, ni Miki ni el mig centenar de persones que constitueixen el seu equip, ni els mil col·laboradors que d’una o altra formen alimenten la seva lluita (molts d’ells, militars que han testificat el costat fosc de la seva feina) , tenen res contra l’Estat d’Israel. Volen que cessi la discriminació dels palestins.

 

 Represàlies

 Els documents que incriminen les forces armades han estat passats per la censura militar. Ells no tenen res a témer sobre la legitimitat de la seva lluita, però amb això no n’hi ha prou per estar segurs que no patiran represàlies.

 En aquesta lluita té molt a veure aquell llibre de Grossman. Per prolongar-lo, aquest lector que va ser militar i ara es confessa no pacifista ( «jo donaria la meva vida per Israel») va concebre un projecte al qual ell i els seus dedica una passió irrefrenable: convocar escriptors de tot el món perquè aportin els seus testimonis sobre el que ja un dia va escriure Grossman. El llibre sortirà al maig de 2017 a tot el món i encara no té títol. Llavors es complirà mig segle de l’ocupació.

 Mario Vargas Llosa és un d’ells. Col·laborador d’EL PAÍS, reporter a l’Iraq, a Israel i en altres parts del món, ha recorregut aquesta última setmana aquests territoris ocupats per compartir la informació que tenen tant els palestins expulsats dels seus territoris, que malviuen en alguns llogarets o ciutats (com Hebron ) que ara són llocs tan fantasmals com el Pedro Páramo de Juan Rulfo, com els que són colons d’aquests mateixos territoris.

 El llibre de Grossman es va titular El vent groc perquè groc és a Israel el color de l’odi. El que Breaking the Silence vol ara és desterrar aquest color de les relacions difícils, políticament impossibles, humanament degradants, entre israelians i palestins, aquests últims condemnats a viure en l’última classe de la història.

 

 El color de l’odi

 Alguns dels representants de BTS (com el propi Shaul, com Morial Rothman-Zecher, un jove de 26 anys que va estudiar Ciències Polítiques, va renunciar a l’Exèrcit i va pagar per això) parlen àrab, i tracten de desmentir aquest color d’odi que marca el estupor amb què Grossman va dibuixar l’ànima i la pell d’aquest conflicte fa prop de 40 anys.

 Han convidat a Vargas Llosa (ja Colm Tóibín, ja Colum McCann, i així fins a 26 autors, entre poetes, narradors o assagistes de tot el món, inclosos Israel i Palestina) perquè observin aquesta lluita moral i obtinguin els testimonis dels habitants dels territoris ocupats. Aquests escriptors van venint.

 L’autor de La tia Julia i l’escribidor li va explicar a EL PAÍS TV que la primera vegada que va venir a Israel va ser el 1974, «i llavors encara era un esquerrà». Aquell Israel va fascinar, ja que expressava ideals de justícia social que formaven part del credo de l’esquerra a la qual va pertànyer. El fenomen dels assentaments va desmentir després aquella imatge.

 Ni ell ni els que el conviden qüestionen l’Estat d’Israel; ell dirà, en els lliuraments dels seus reportatges (que comencen a publicar-se a EL PAÍS el proper dijous 30 de juny), com ha vist aquest problema i altres sorgits d’aquest crucial assumpte dels assentaments.

 El que qüestiona Breaking the Silence, i per això l’organització treballa per la fi de l’odi entre palestins i israelians, és que al territori comú, a Cisjordània, a Jerusalem, a totes les zones en què els colons reben una protecció que es nega als palestins expulsats de les seves terres, hi hagi ciutadans condemnats a viure com a éssers sense drets elementals.

 El llibre que va inspirar aquesta lluita és el vent groc. El nou llibre, en el qual treballa Breaking the Silence i per això han convidat a Vargas Llosa i als altres, encara està per definir. Suggerim al propi Grossman, que tant ha marcat a Shaul i als seus companys, si aquell vent seria ara una tempesta: «Sí, probablement», va afirmar.

 Groc és aquí el color de l’odi. Fins als més optimistes creuen que Israel viu la continuació perillosa d’una llarga tempesta groga. Breaking the Silence va néixer per trencar el silenci que ha encoratjat aquest odi. I insisteix en voler trencar l’origen d’aquesta tempesta.

JUAN CRUZ

Font: elpais.com

Ai Weiwei a Gaza per donar veu als refugiats palestins

 L’artista dissident xinès Ai Weiwei roda des de fa un mes un documental sobre les crisis migratòries i per això, no podria ignorar la franja de Gaza, on la major part de la població està composta de refugiats, va explicar a l’AFP.

 

L’activista xinès Ai Weiwei durant la gravació d’un documental sobre la vida dels refugiats palestins al camp de Jabaliya, al nord de la franja de Gaza. Foto: EFE

 Ai Weiwei va entrar el dimarts 10 de maig de 2016 forma discreta en el territori on s’amunteguen prop de dos milions de palestins castigats per tres guerres en sis anys, aïllats del món pel bloqueig israelià i egipci, i confrontats a l’escassetat d’aigua i d’electricitat.

 Els artistes mundialment coneguts com Ai Weiwei que han visitat l’enclavament, governat per Hamas, es poden comptar amb els dits d’una mà.

 L’artista de 58 anys, considera que aquest viatge era necessari, fins i tot si, admet a l’AFP, arriba «amb una mica de retard».

 «Hem anat a multitud de llocs, hem entrat en els campaments, entrevistat a molta gent» a Grècia, Jordània o Líban, diu. La qüestió dels refugiats «forma part de la nostra vida», explica.

 1,2 milions de refugiats

 Dels prop de 1,8 milions d’gazatíes, més de 1,2 són refugiats les condicions de vida no han deixat de deteriorar-se en els últims deu anys, segons la agenca de l’ONU per als refugiats palestins (UNRWA). El 80% de la població depèn de l’ajuda internacional.

 Contràriament als recents fluxos migratoris a Europa, la crisi de Gaza data de 1948, quan centenars de milers d’àrabs es van veure desplaçats per la guerra precedent a la creació de l’Estat d’Israel.

 

 L’artista i activista xinès Ai Weiwei (d) interactua amb persones del camp de refugiats del Jabaliya durant la gravació d’un documental sobre la vida de refugiats a l’Orient Mitjà. Foto: EFE

 I els 1,2 milions d’gazatíes només són una part dels cinc milions de palestins (refugiats o els seus descendents) als quals l’UNRWA ajuda a Cisjordània ocupada, Jordània, el Líban i Síria.

 Gaza és un lloc «molt molt important en el qual filmar» per la dimensió del problema i de la complexitat del context polític, explica.

 Abans que ell, un altre artista de renom, Banksy, va entrar clandestinament a principis de 2015 en l’enclavament i va decorar les seves ruïnes amb els seus grafits de fort contingut polític.

 Ai Weiwei, empresonat a la Xina durant 81 dies el 2011 pel seu activisme, ha demanat i obtingut l’autorització d’Israel per entrar a Gaza, i ha publicat la foto d’aquest preuat salconduit a les xarxes socials, així com la del mur de formigó i acer que dóna accés a Gaza.

 Missatge

 En el camp de Jabaliya, al nord de l’enclavament, es va reunir amb palestins les cases van ser bombardejades durant la guerra de 2014 amb Israel.

Al sud, va interrogar a Rafah a palestins que intentaven creuar a Egipte aprofitant l’obertura excepcional d’aquesta frontera, l’única no controlada per Israel.

L’artista Ai Weiwei fa fotografies amb un telèfon durant la filmació d’un documental sobre la vida de refugiats a l’Orient Mitjà. Foto: EFE

 A la ciutat de Gaza, va posar amb joves, entre ells, Mona Karaaz, estudiant que vol «anar a Alemanya o a qualsevol altre país europeu». «Allà potser podria ser científica», aventura.

 Ai Weiwei ha multiplicat les seves accions per atreure l’atenció sobre la sort dels migrants. A mitjans de març, es va deixar tallar els cabells, de manera simbòlica, per un sirià en el camp de Idomeni, a Grècia. Al febrer, va recobrir les columnes del Konzerthaus de Berlín amb armilles salvavides.

 Ai Weiwei crida a palestins i israelians a coexistir. «Som al segle XXI. Cal acceptar que tots els éssers humans són iguals», afirma, «i la humanitat és l’única cosa que tenim».

 Font: El Comerç (Equador)