Se cumplen 22 años de la matanza de Al-KHalil (Hebrón-Palestina). El asesino Baruch Goldstein, mártir del sionismo.

 El botxí va entrar a la mesquita del profeta Ibrahim i sense dir cap paraula va començar a disparar la seva metralladora Galil i a llançar granades de fragmentació.

Des de la més remota antiguitat Hebron o el Khalil (el seu nom en àrab) ha estat una destinació obligada de peregrinació per a tots aquells devots de les tres religions monoteistes; jueus, musulmans i cristians. I és que allà es troba la mesquita d’Ibrahim o la Cova de les Tombes millor coneguda pels jueus com Machpela on es assevera que estan enterrats Abraham, Sara, Isaac, Jacob, Rebeca i Lea. D’aquí que aquest enclavament hagi estat sempre un motiu de disputes i enfrontaments.

 

Es vanen els historiadors jueus que en la Guerra dels Sis Dies en 1967 la ciutat d’Hebron va ser presa per un sol home. Aquesta gesta la va fer realitat el tristament famós rabí ultraortodox Shlomo Goren, general de Brigada de la Tzahal, qui el dia 8 juny 1967 encapçalés l’entrada de les tropes sionistes a la ciutat vella de Jerusalem. Ell va ser l’encarregat de tocar el shofar i de llegir la plegaria d’acció de gràcies davant del Mur de les Lamentacions mentre els soldats eufòrics entonaven càntics de lloança celebrant la victòria. Segons les seves pròpies paraules els jueus retornaven a la ciutat del rei David de la qual van ser expulsats pels romans fa 2000 anys.

 

El rabí Goren no conforme amb aquesta epopeia volia cobrir-se encara més de glòria i alliberar també la Cova de les Tombes, el Machpela (la mesquita d’Ibrahim). Aquest és el segon lloc més important per al judaisme i el quart per a l’Islam. Així que cuitat va partir a bord d’un jeep Willys amb direcció a Hebron en companyia dels seus guardaespatlles. ‘Les profecies de la Torà es complien al peu de la lletra!

 

El rabí Goren de luengas i grises barbes vestia vestit de milicià tocat amb el seu quepis de general. A la mà dreta portava la seva metralladora Uzi, i en l’esquerra la banya shofar i en un sac penjat de l’espatlla guardava els rotllos de la Torà.

 

Quan el rabí va arribar a la ciutat es va sorprendre en comprovar que estava completament deserta, que no havia una ànima als carrers. La població d’Hebron presa del pànic romania tancada amb pany i clau en els seus habitatges creient que l’exèrcit sionista anava a cobrar-se la venjança per la massacre de 67 jueus esdevinguda en 1929. En totes les portes i les finestres de les cases penjaven banderes blanques a senyal de rendició. Però tampoc hi havia rastre de les tropes hebrees que, segons es va saber més endavant, van preferir atrincherase als turons que envolten la ciutat preparant l’assalt final. No obstant els soldats jordans en conèixer la desfeta de la Legió Àrab a Jerusalem es batien en retirada buscant la ruta del Mar Mort.

 

Goren apurar el pas i es va dirigir a la mesquita d’Ibrahim però quan va arribar a la porta principal va comprovar que estava tancada amb clau. Llavors, va carregar la metralladora Uzi i va disparar diverses ràfegues sobre la porta fins que aquesta es va obrir de bat a bat. Tot seguit, i sense ni tan sols descalzarse- com és precepte en el Islam va penetrar en l’sagrat recinte ansiós per prendre possessió del mateix. Plorant d’emoció va tocar el corn shofar i va col·locar els rotllos de la Torà a la quibla del mihrab. Amb aquesta cerimònia segons els seus deliris místics «començava l’era messiànica». Així es va consumar la més humiliant profanació que va tenir com a epíleg la hissada de la bandera sionista a la part alta del minaret de la mesquita. A partir d’aquest moment els jueus l’anomenen «sinagoga» de Machpela i els àrabs, si volen anar a resar a la mesquita, han de primer identifiqués i passar pels checkpoints col·locats per les autoritats israelianes.

 

No va ser fins a 1997, després de l’Acord d’Hebron, (que després el 2002 anul·laria Sharon) que el 80% del territori Hebron (la zona H1) va passar a mans de l’ANP. La resta, és a dir, la zona H2 que inclou la Tomba dels Patriarques i l’assentament de Tel Rumeida roman sota la jurisdicció israeliana. Increïblement Arafat, a canvi de consolidar la promesa d’independència en un termini de cinc anys, va regalar la sobirania del 20% de la ciutat als colons ultraortodoxos, i, el més greu, en ple cor del soc mil·lenari. Un fet que va establir un nefast precedent doncs després a poc a poc s’aplicaria en l’expansió dels assentaments a Cisjordània.

 

Abans de la signatura de l’acord la zona H2 tenia una població aproximada de 35.000 palestins però progressivament s’ha anat desocupant (un 42% de les llars) per culpa de l’estat de setge permanent que han imposat els militars hebreus. -Mentre, De l’altra banda, l’índex demogràfic de colons jueus augmenta imparable- Per a ells la prioritat és garantir la seguretat de l’assentament de Tel Rumeida de 800 habitants (on diuen que hi ha la comunitat jueva més antiga del món) que compta amb madrasses, escoles talmúdiques, sinagoga i caserna. També hi ha altres enclavaments com Beit Hadasa, Abraham Avinu, Beit Romà, Ramat Yasha. ¡Un colon israelià val més que 35.000 habitants palestins! El procés de neteja ètnica avança imparable. Aquí es troba la històrica carrer Shuhada que és l’artèria més important d’Hebron i que en un passat no molt llunyà va ser l’eix principal d’un dels socs més actius i de major vitalitat de tot Palestina. Aquell mercat en què tradicionalment -com és comú en totes les societats àrabs- es desenvolupen els intercanvis i transaccions comercials i és el punt de trobada dels seus pobladors, avui impera la decadència i l’abandonament.

 

A partir de la guerra dels Sis Dies Hebron ha patit un sistemàtic procés d’aïllament i bloqueig perquè han engabiat la ciutat entre barrots, reixes, barricades de filferro de pues, murs i checkpoints. Un implacable càstig col·lectiu que es transforma gairebé en cadena perpètua. Fins i tot fins des del cel se’ls vigila amb globus sonda dotats de potents i sofisticades càmeres de filmació.

 

Però en el nostre relat cal un fet commovedor i transcendental que marcarà un abans i un després en la seva història. I aquest tràgic succés es produeix el Dissabte 25 de febrer de 1994 – la festa del Purim dels jueus- quan el metge i colon d’origen nord-americà (Brooklyn-New York) Dr. Baruch Goldstein, resident al modern i luxós assentament de Kiryat Arba de 8000 habitants, -construït sobre el barri palestí de Yabal Yohar- i membre de les Lliga de la Defensa Jueva va cometre la infame massacre de la mesquita d’Ibrahim. Aquest dia el fanàtic sionista ultraortodox es va aixecar ben d’hora i després vestir-se amb el seu uniforme de capità de l’Tazhal va prendre una metralladora Galil i diverses granades de fragmentació i precipitat es va dirigir al Machpela amb la intenció de «exterminar als gentils que embrutaven la Cova dels Patriarques «- segons el lèxic utilitzat pels membres del partit fonamentalista Kach al qual ell pertanyia. A més Goldstein havia jurat venjar la memòria del seu mentor el rabí racista i xenòfob Meir Kahane que va ser assassinat el 1990 a Manhattan, Nova York, a mans d’un radical islàmic.

 

Així que sense pensar-ho dues vegades i sense que ningú l’hi impedís -tot i que allà existeix com hem fet referència un checkpoint controlat pels militars israelians -que misteriosament van desaparèixer en aquest precís instant- va entrar a la mesquita i sense dir cap paraula va començar a disparar la seva metralladora Galil ia llançar granades. El que va provocar una paorosa carnisseria entre els fidels que en aquest instant resaven el salat al Fajr. Per l’esquena covardament va ser afusellant a la majoria de les seves víctimes (en l’argot ultraortodox «terroristes») el balanç final va deixar un saldo de 29 morts i més de 120 ferits.

 

En el moment en què a Goldstein se li van esgotar els carregadors de munició dels supervivents se li van tirar a sobre matant-ho a puntades de peu i cops de puny.

 

A Goldstein podríem definir-lo com el típic colon jueu psicòtic de tendència ultra ortodoxa i ultra-nacionalistes -com altres tants milers de jueus nord-americans que van fer aliyá a Israel- En la seva bogeria messiànica es creia la mà executora d’Adonai. Ells que esperen la ràpida vinguda del messies diuen que és imprescindible alliberar tots els sants llocs dels «heretges estrangers» (els palestins) que embruten la «Terra Promesa».

 

Els soldats hebreus van recollir el cos completament trossejat de Goldstein i el van portar a l’assentament de Kiryat Arba per lliurar als seus familiars. A l’altre dia es van celebrar les exèquies seguint els rituals talmúdics al qual van assistir centenars de colons ultraortodoxos que el van aclamar com a un veritable heroi.

 

En la seva tomba es va col·locar una làpida que resa «Aquí jeu El venerat Dr. Baruch Kapel Goldstein … Fill d’Israel. Va donar la seva ànima per amor al poble d’Israel, el seu Torà i la seva Terra. ‘Les seves mans estan netes i el seu cor és pur’ (Salms 24: 4) … Va ser assassinat per la Santedat de Déu, el 14 del Adar, Purim, l’any 5754 «. Avui el seu mausoleu és un lloc de peregrinació dels jueus ultraortodoxos que el consideren un màrtir del sionisme. El més sant de tots els màrtirs de la Shoah. ¡Torà, guerra i colonització! És la consigna del líder espiritual el rabí Kook que compta amb infinitat d’incondicionals.

 

A partir d’aquesta vil matança les autoritats israelianes, davant el temor que es produïssin represàlies i actes violents contra els colons de l’assentament de Tel Rumeida, van aguditzar encara més la seva política d’apartheid. La primera mesura que van prendre va ser la de prohibir el trànsit de palestins pel carrer Shuhada (que és el nucli comercial de la ciutat que amb els seus 175.000 habitants és la segona més gran de Cisjordània) establint el lloc de control Bab a Zawiya que connecta les zones H1 i H2. Una decisió que va afectar negativament la ja de per si fràgil economia de la regió.

 

La matemàtica racional sionista diu que per protegir 850 colons jueus cal acantonar a 650 soldats. Perquè es fa indispensable l’ús dissuasiu de la força per custodiar als colons i assegurar la seva lliure circulació quan transiten pels carrers rumb a la Cova dels Patriarques. Especialment a les multitudinàries peregrinacions amb motiu de la festa del Pésaj, el Purim o la de la matriarca Sara.

 

Davant d’una situació tan humiliant la resposta no es va fer esperar per part dels comandaments de la resistència palestina. Les organitzacions Hamas, la Jihad Islàmica, Saraja A -Jihad, Izzadin Al Qassam en venjança van executar infinitat d’atemptats suïcides contra la població israeliana, sobretot, en els busos de transport públic o emboscades a les patrulla de l’Tazhal.

 

Quan l’any 2000 va esclatar la Segona Intifada es van extremar encara més les mesures de seguretat en del centre de la ciutat. Llavors, el carrer Shuhada va ser bloquejada per complet i molts dels residents a l’àrea no els va quedar més remei que pujar-se a les teulades o colar-se per les finestres per ingressar a casa seva.

 

La casbah o ciutat vella tan bulliciosa i febril en altres temps ha estat clausurada i els seus negocis segellats amb planxes metàl·liques. De la prosperitat s’ha passat a la desolació més absoluta. Pels seus carrers és rutinari trobar-se a les patrulles de soldats israelians que aleatòriament detenen qualsevol sospechoso.-especialment als joves palestins- És molt comú veure a les parets pintades xenòfobes com: «àrabs a les cambres de gas» o «Samaria i Judea és la nostra «a més les estrelles de David marquen el territori dels amos i senyors perquè no hi hagi cap dubte davant de qui cal ajupir el cap.

 

Potser el barri que més ha patit l’ocupació sigui el del Bab al-Khan situat entre la Tomba dels Patriarques i el carrer Shuhada. Allà vivien centenars de famílies palestines que van haver de marxar obligades per la pressió insostenible a què els sotmetien els soldats i colons. Se’ls disparava per intimidar-, se’ls tiraven pedres, es feien registres diaris, violacions de domicili a les cases a qualsevol hora, i detencions i empresonaments arbitraris. Perquè les lleis israelianes emparen als colons i les lleis militars oprimeixen als palestins.

 

En Hebron la crisi econòmica, com a la resta de Palestina, és sense misericòrdia. Des de fa dècades l’empobriment de la població és molt alarmant; la pèrdua de poder adquisitiu i l’alt cost de les vida és una cosa inaguantable. I això sense parlar dels dos camps de refugiats Al Fawar i Al Arroub manejats per la UNRWA on la situació es posa encara més dramàtica. I és que Hebron com en general tot Palestina depèn completament de l’economia israelita; la moneda, els productes bàsics, les entrades, les matèries primeres o els serveis de llum, aigua, petroli, gas. Sens dubte que estan ficats en un carreró sense sortida, en una cruïlla perversa que els manté alienats. La desocupació s’eleva gairebé al 45% i l’única possibilitat de trobar una feina més o menys «digne» és a Israel. Especialment en els assentaments sempre hi ha una gran demanda de mà d’obra barata. Com mantenir les seves famílies, doncs? En una situació tan asfixiant cal empassar-se l’orgull i l’amor patri. Sort que les autoritats jueves periòdicament s’estenen «visats humanitaris» per a tots aquells palestins que demostrin un comportament mans i submís. Així que no hi ha altra alternativa d’esperar, esperar i esperar que això canviï, a què es signi un tractat de pau just i durador, esperar que Palestina aconsegueixi la independència. Encara que com estan les coses sembla que és massa demanar.

 

Per ara caldrà seguir amb l’eterna dieta diària d’hummus, de mutabel i falafel untant amb pa de taboon i acompanyat amb el tradicional te de menta. Bé, passa el temps i encara esperen que es compleixin totes les falses promeses i mentides que els han dit ¿la pau? ¿La democràcia? ¿La llibertat? ¿Un estat propi? Potser no són més que miratges o vagues il·lusions però almenys els manté en peu de lluita.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *